Ja està, em declaro oficialment niponòfil. Ho faig, amb ple convenciment que aquesta paraula encara no està plenament acceptada ni pels diccionaris canònics de la llengua catalana, ni pels usos i costums de la llengua orals. Així sia. Els guardians del temple de la puresa lingüística estan tardant, al meu parer.

Aquest estat deplorable és tan sols una etapa dins un procés. Un comença primer per veure unes pàgines del còmic Doraemon –en paper, a l’època– molt abans que fos de moda aquí a Europa. Evidentment, Doctor Slump, Bola de Drac i el Nintendo Game & Watch hi van contribuir, sense que pugui dir en quin ordre. És una cosa dels vellets boomers de la dècada dels 80 que els més joves no poden entendre plenament. Pensant-hi bé, jo tampoc era l’únic de per aquí a interessar-me pel món japonès. Encara conservo la còpia que havia tingut el meu pare del Diccionari bàsic Català-Japonès, Japonès-Català publicat per l’Enciclopèdia Catalana el 1985. Si recordo bé, va gaudir d’un cert èxit tenint en compte que era una publicació d’àmbit limitat. 

La meva trajectòria continua amb una sèrie de pel·lícules del Kurosawa, que s’han de veure sempre dos o tres cops pel cap baix per apreciar plenament el treball que fa el mestre per adaptar els clàssics de la literatura i el teatre al context japonès. Diguem que un bon coneixement del Shakespeare ajuda per fer aparèixer els paral·lels entre els dos universos. Si mai voleu veure Macbeth amb una espasa de samurai al costat, us recomano Kumonosu-jo (El tron de sang).

Evidentment, el mestre Murakami ha estat una influència literària important, tot i que cal dir que alguns aspectes de la seva opa són difícils de penetrar per qui no participi plenament en l’ethos nipó. Estranyament –o no– molts dels seus temes, com per exemple la recerca d’un equilipi entre una cultura moderna japonesa amb les influències occidentals i americanes, apareixen igualment en altres suports com ara les pel·lícules. Encara que aquests tractin de bandes juvenils bosozoku que es troben en un estat de rebel·lió oberta amb la generació dels seus pares, les qüestions de l’angst existencial són semblants o idèntiques a aquelles que es plantegen Murakami. Sens dubte, també les podríem trobar plantejades en la col·lisió de la nostra cultura amb l’americana.

Aquesta reflexió resulta d’una mica de neteja que vaig fer en el fil d’una xarxa social que segueixo. Vaig constatar que m’estava exposant a tota una sèrie d’opinions cridaneres d’una gent que jo seguia. Potser es prenen una mica massa de llibertat exposant les seves estridències internes a les xarxes. O, probablement, necessiten aquest exutori per les tensions del quotidià. També hi havia els anuncis publicitaris repetitius de productes en què, francament, no tinc cap interès. Aleshores, què fer per tunejar aquest fil perquè sigui una mica més suportable o àdhuc m’aportés alguna cosa? A fi de compte, si participem en els estaments que són aquests servidors BBS pujats de fums que s’autoanomenen xarxes socials (guaiteu, una alta boomerada per a tots vosaltres –a veure quanta gent de menys de 40 anys la capteu :-)), que sigui perquè ens diverteixen i no per entrar en un cicle de doomscrolling etern.

La solució va ser començar a silenciar segons qui, i a dir amablement a l’algoritme que tal anunci no m’interessava i que pope d’ell si hi tornava. Paral·lelament, vaig començar a repartir likes entre aquells articles que sí que m’agradaven. Però, atenció, només per aquells que realment m’agradaven: vaja, ja no faig like per un simple compromís.

El resultat és que ara mateix el meu fil és ple de vistes de temples japonesos sota els arpes, sovint amb un fons de boira o de neu que cau. Tampoc falten les vistes del mont Fujiyama, fotografies modernes o bé reproduccions de xilografies ukiyo-e.

M’hi estic a gust. Ho trobo tot molt calmat i calmant. Definitivament, ha estat una millora de la meva experiència en línia. Què en penseu: ara soc niponòfil, o no?