De socarrimar-nos al Canadà a ofegar-nos a Alemanya. Aquest estiu no se’ns dona treva. Andorra no està a l’aixopluc d’aquesta època convulsa. Els déus dels vents i les tempestes ens la tenen jurada. Ens espera per demà la calma? Confiem que l’acumulació de casos sigui tan sols fruit de l’atzar. Però entre la població creix la sensació que estem davant d’un fenomen nou. Sentim dir que això abans no passava. O bé que passava molt rarament, ves a saber cada quantes dècades. El cònsol major de Sant Julià de Lòria va llançar dimarts una reflexió des de Bixessarri, colpejada altre cop pels aiguats. Ens haurem d’anar prenent seriosament el canvi climàtic, va venir a dir. Sorpresos estem que les conseqüències de l’escalfament global les puguem viure nosaltres. Fins no fa pas gaire imaginàvem que tindríem la sort de seguir tirant de veta i que els que vindrien ja s’ajustarien el cinturó. Ballem mentre puguem. Sempre ha estat aquesta la filosofia que ha marcat la pauta. Avui ens trobem en xoc. Els estats van tenyir de verd els seus discursos i també les seves polítiques després que un crit ciutadà global reclamés actuar ara. Mesures de xapa i pintura que no van a l’arrel del problema. Perquè sabem que aturar el que vam iniciar vol dir tirar enrere. Vol dir reduir el consum, canviar el nostre estil de vida. Els hàbits i necessitats que hem adquirit. Deixar de fer coses que ara ens semblen lògiques. Tornar al territori. Frenar el malbaratament. Vol dir canviar l’essència del sistema. El gran dubte és si els capitans de la nau hi estan disposats.