Pocs dies fa que treballadores de l’hostaleria llançaven una recollida de signatures per reclamar, un altre cop, l’ampliació dels horaris del transport públic. Els arguments els seran familiars, segurament: els actuals no s’adapten a la realitat d’aquest sector. Aquesta no és l’única queixa de les persones que es mouen en bus pel país des que es van inaugurar les noves línies, aquell projecte que presumia d’ambiciós i que ha acabat en decepció. I decepció sope decepció, perquè la Covid ha acabat de fer la resta. En alguns casos, doncs, s’han fet passes enrere. Exemple n’és l’exprés, que avui d’exprés només en té el nom. La reducció de freqüències ha suposat un inconvenient en certes hores del dia. Com també la necessitat de fer transbordaments poc operatius. La vida és massa curta com per ser malgastada en una parada de bus. Però els que decideixen “no saben què és ni han agafat mai el transport públic”, sentenciava la petició que acompanyava la recollida de signatures mencionada al principi. Els concedirem el benefici del dubte, si bé és cert que van fent mèrits per convèncer-nos de tal afirmació. Invertir en transport públic beneficia les persones amb menys recursos, més enllà de la reducció d’emissions i sorolls, afavorint de retruc la resta de la societat. I no es tracta tan sols d’una qüestió d’equitat, sinó que és un element que fomenta la cohesió social i garanteix la reducció de conflictes. Però aquesta millora del servei no passa només pel preu. Ha de ser eficient, pràctic i útil. Perquè les impulsores de la recollida de firmes no en treuen res que el tiquet sigui econòmic (o fins i tot gratuït) si quan necessiten agafar el bus aquest ja no està operatiu.