He de confessar que feia dies que l’emoció no em sorprenia d’una manera tan intensa malgrat haver escoltat Arvo Pärt anys i panys. El misteri de la seva música va deixar de ser un exercici estètic per entrar en una dimensió molt més íntima que encara avui m’inquieta. La seva música és religiosa o espiritual? Segons Pärt, la seva música és religiosa. On és la frontera (si existeix) entre l’espiritualitat i la religió? La interpretació d’Abel Tomàs al capdavant de l’ONCA ens deixà veure el nexe d’unió entre els músics i el concertino director (mirades i somriures), van fer palesa una complicitat total i absoluta. Penso que ells també es van sentir transportats a un viatge iniciàtic cap a l’eternitat sonora. Un llenguatge musical despullat de frivolitats, pur i ple de silencis. Fa uns anys Arvo Pärt va dir: “Je pourrais comparer ma musique à une lumière blanche dans laquelle sont contenues toutes les lumières. Seul un prisme peut dissocier ces couleurs et les rendre visibles: ce prisme pourrait être l’esperit de l’auditeur.” La metafísica pensa i l’espiritualitat experimenta. Creients o agnòstics, la música de Pärt és per a tots i evidentment pot tenir un significat diferent per a cada persona que l’escolta. Construccions musicals aparentment senzilles, notes, matisos i silencis que fan créixer un arc de Sant Martí que ens mostra el pont entre nosaltres i l’espiritualitat o la religiositat. Va ser una vetllada plena de sensacions i el públic agraït dedicà un llarg i fort aplaudiment en mostra de gratitud davant tanta generositat musical. La darrera notícia és que Lluís i Gerard Claret i Pedro Piquero han enregistrat diferents temes d’Arvo Pärt, Für Alina, Fratres, Spiegel im Spiegel, Mozart Adagio i Gesundung von Arinusschka. Espero que els podrem escoltar properament a l’Auditori Nacional. I parlant de matisos i silencis i emocions, escolteu Spiegel im Spiegel. Es farà més curta l’espera i possiblement us farà sentir papallones a la panxa. Felicitats.