No sé si es pot escollir una pàtria. En part sí, en part no: és com una família. Hi ha una part de la família amb la qual neixes i l’altra que t’escull, o tu esculls, o les dues coses. La família política de vegades pot arribar a ser-te més propera que la biològica. També hi és aquella família biològica de què sovint no ets conscient però existeix i creix i sap que en formes part. Hi ha un moment a la vida quan esculls entre la terra dels teus pares i la terra dels teus fills. 
Sempre he tingut una afinitat especial amb la gent naturalitzada que fins a cert punt s’ha fos amb el seu país d’acollida, amb aquells que parlen l’idioma que els seus pares desconeixien amb una facilitat d’un nadiu refinat i culte i s’han fet un amalgama de dos cultures, de dos països, de dos mons. Giovanni Guaita, un monjo ortodox que viu a Rússia i des de l’any 2014 oficia a l’església de sants metges Cosme i Damià en el si de la qual vaig passar els millors anys de la meva vida com a creient, n’és un exemple perfecte. 
No em sorprendria que aquest monjo ortodox nascut a Sardenya (durant segles, com és ben sabut, dominada per la corona d’Aragó) fos originàriament catalanoparlant, a més de néixer de pares de parla italiana, però això no ho sé. El que sí sé és que de petit era italià i catòlic, després fervent ateu, i es va fer ortodox (i més endavant, monjo) quan ja vivia a Moscou i era filòleg eslavista, graduat de la universitat de Ginebra, professor universitari i traductor literari especialitzat en contes populars i literatura infantil.  
Quan parla rus, té una lleugera ombra d’accent que no es reconeix com a estranger. Va arribar a Moscou quan tenia 27 anys i ara en té 60. Des dels 47 anys hi treballa com a sacerdot, a Sant Cosme i Damià i també en un hospital per a nens amb malalties terminals. A més, fa classes de història de la literatura italiana i armènia a les universitats moscovites. 
Guaita considera que no pot haver-hi Rússia sense Europa ni Europa sense Rússia. Com tots nosaltres, prega per la pau, perquè no hi hagi més víctimes innocents, perquè s’aturi la guerra fratricida. L’horroritza que es pugui glorificar una guerra. Se sent part de la ciutat que el nodreix, de les famílies que ha acompanyat els darrers dies de la vida dels seus fills, no ha sigut pare però els nens de l’hospital, tant els vius com també els que ha vist morir, s’han fet part de la seva família com si fossin seus. A l’entrevista amb la periodista Katerina Gordeeva va proclamar: “No soc rus, però sí que soc moscovita. Ploro però no perdo l’esperança.” Una lúcida veu entre milions que volen la pau.