Aquest cap de setmana s’ha celepat el Benidorm Fest per escollir el pròxim representant d’Espanya a Eurovisió. El certamen de la cançó europea torna doncs a la palestra informativa amb tot el que això comporta: eurofans desfermats dient la seva, detractors acèrrims, periodistes sense pèls a la llengua… una fauna ben colorida que entra en escena des d’ara fins al mes de maig. A mode d’informació, va guanyar la cançó Zorra, interpretada per una ja granadeta valenciana, al més pur estil Almodóvar. Com sempre, o quasi sempre, l’Espanya poca-solta donant la nota, això sí, des de la crítica més punyent a una societat massa dominada encara pel patriarcat. Personalment, no em desagrada la cançó.
Però ben lluny dels intríngulis del concurs, sempre s’escola el vessant polític, en aquest festival. Com sempre, en el moment de les votacions, viurem aquell reguitzell de comentaris del locutor de torn, referint-se ara a les afinitats entre països nòrdics, ara a raons geopolítiques vàries. És el pa de cada dia, o de cada any, a Eurovisió. Res de nou fins que en el subconscient em botzina un pensament recurrent que m’obliga a fer recerca. Què passa aquest any amb Israel?
Que no forma part del continent europeu i que per tant, la seva presència al concurs és curiosa, ho sabem tots. Però també sabem que Austràlia, que està als antípodes, també hi participa, llavors…
Però no van per aquí les coses. El que m’obliga a informar-me és una qüestió gens frívola. Comprovat, Israel seguirà present al certamen després de la seva acció militar a la franja de Gaza, que ha provocat ja 30.000 morts. L’escenari de Malmö veurà l’11 de maig vinent l’actuació del país hepeu, almenys així ho assegura la Unió Europea de Radiodifusió (UER), que té el tupé de dir literalment que es tracta d’un esdeveniment apolític.
Per reprendre les paraules del periodista Iñaki López, sempre ha sigut polític i ara, a més, vergonyós. Expulsen, amb raó, Rússia després de la invasió a Ucraïna sense miraments. En el mateix ordre de coses, el Comitè Olímpic Internacional permet competir onze esportistes russos i bielorussos, sota bandera neutral i si no donen suport obertament a l’acció militar. No mostrar suport obertament no és rebutjar obertament, però com a mínim, l’esdeveniment no estarà tan tacat per un conflicte militar indigne.
Ara, a Suècia, veurem com es fa els ulls grossos amb Israel. Fins i tot un miler d’artistes suecs i també de la resta del continent ho denuncien i exigeixen l’exclusió israeliana i insta al boicot.
La manca de neutralitat del concurs musical és flagrant, cert. Recordem que els carrers de Liverpool, ciutat organitzadora de facto, solidària amb una Kíiv en guerra, estaven plens de banderes blaves i grogues, i que Ucraïna va guanyar el concurs l’any de la invasió, fent Europa l’ullet a aquest país. Ara bé, que se’ns recordi, en aquest context, des de la UER, que Eurovisió és un concurs apolític, és prendre la gent per idiota, i que ningú s’ho prengui malament. Hauria d’aplicar-se la mateixa lògica per a Israel com es va aplicar per a Rússia.
L’hemeroteca ens recorda també que el 2019, Islàndia va ser multada, en la final de Tel- Aviv, per mostrar durant les votacions una bandera de Palestina. Acte provocador, sí, no ho nego, però la llibertat d’expressió va quedar en entredit i els directors del certamen van castigar el país nòrdic. També, la representant de França en l’anterior edició, La Zarra, demanava que expulsessin Israel i també titllava la resposta militar de genocidi.
Un cop més, les armes, la geopolítica, el terrorisme, la manca de llibertat d’expressió, la religió taquen un esdeveniment que hauria de ser aliè a tot això. Algunes decisions es prenen, i d’altres ningú gosa prendre-les. Un periodista de El Mundo escrivia textualment que si es tanquen els ulls, la 68a edició del certamen serà en bona mesura la de la ignomínia. Jo hi estic d’acord.