Durant el trajecte en tren he esguardat idèntics matisos de blau i de blanc a les altures i, en un lapse ínfim, he retingut a la retina els arbres, l’herba i les franges de terra d’aquest turó. Perquè aquell panorama no era igual al que contemplo mentre el vigilant de la sala em mira discretament. Era el mateix! El colorit apaivaga i remou l’esperit atribolat. Reconec íntimament el desequilibri, provinent de l’àmbit dels somnis, que m’ha fet venir amb l’únic propòsit d’admirar la bella tela i recercar-hi el sentit. I una emoció fondíssima m’amara i m’ofega. Vesso llàgrimes i continc un sospir a fi que els visitants que passen sense advertir el prodigi no percebin la tremolor. El guardià estossega, potser troba sospitós que jo resti immòbil i no circuli. M’inquieta i em conforta el detall incongruent i transcendental: la vista imaginària que flota enllà de la finestra pintada es desdobla, esmicolada, a l’habitació d’allà i a la banda d’ençà, al fràgil mirall que soc jo. Dic gairebé en veu alta que el pujol i el pany de cel entren de veritat als ulls entelats pel plor silenciós. La interpretació sempre serà diversa, és clar. Els observadors tanquem el cercle, som poetes metafísics, també. El cas és que l’evidència de la dualitat escindida és a fora i a dins i aquí, ara. Per què em commou tant, La clef des champs? Ho intueixo. La frase feta del títol… El zelador s’atura darrere meu, a una distància prudencial. Podria afirmar que això no és un paisatge real, sinó pictòric. Tanmateix, el pintor m’interpel·la des de la llunyania, em convida a acabar l’obra. Premo la pedra que rompé… el talismà que duc a la butxaca de la jaqueta, el símbol, la contrasenya, la clau que obre… L’empleat s’asseu. Qui provocà l’esglai, llavors? Els confins són difusos, al llindar de l’existència onírica. La metàfora és enigmàtica. Desig d’evasió? Voldria descórrer més la cortina per tal d’abastar l’amplada del turó, experimentar… l’infinit, que fa basarda i atrau al dellà de la brisa que mormoleja a l’horitzó. Passar el cap per l’obertura que deixà la trencadissa. Sortir a l’aire lliure. Atènyer el camp: herba, terra, arbres, celatge. Quina paradoxa! Crec que el guarda ha sentit el xiuxiueig. Els bocins tallants haurien de ser transparents, però allotgen fragments de la imatge que travessa… Els tocaria, si no fos que… són pintura. La finestra emmarca el segon pla com el marc palpable el costat presumptament… L’exterior il·lumina l’interior. I la lògica paral·lela que elimina la separació entre quadre, il·lusió òptica i representació implica una contradicció misteriosa. Així doncs, estic temptada de… Magritte desvelà l’essencialitat de l’instant aquietat i l’antítesi, el vidre impregnat. Trec la pedra. Veig, a través del reflex de l’altre vidre, el vigilant, que s’apropa. Atura el braç al moment de l’impuls. Trontollo, caic, m’agafo al relleix impossible i em tallo! La sang adquireix els mateixos tons del paratge. I, just al límit del vincle sublim, m’allibero.