La gran mentida sanitària
Avui va de polèmica. Cada dia veig més clar que no hi ha un pam de net i que la terra està poblada d’éssers irracionals que viuen en l’autoengany i en la ignorància. Repeteixo, amb un convenciment total, la frase bíblica, esmentada per molts savis, incloent-hi el sevillà Sèneca: “Numerus stultorum infinitum est.” Em frego els ulls, comprovo si realment estic despert, i no entenc que visquem enmig de tanta ignorància i manca de sentit comú. Me’n faig creus i m’horroritzo.
Tots tenim clar que la nostra societat està totalment regida i dominada pel gran capital. Els governs, l’economia, les empreses són marionetes i l’home –aquest ésser extremadament dèbil i vulnerable–, la víctima. Mira al teu voltant, llegeix la premsa i segueix la televisió i et sentiràs nàufrag en un mar infinit de dolor, pobresa i misèria. La vida humana no val res, que els nens morin en la misèria no ens preocupa. L’important és guanyi el Madrid o el que fa el Messi i altres esdeveniments de transcendència universal.
En l’àmbit sanitari és més que evident que les grans empreses farmacològiques segueixen bàsicament un objectiu, el guany. Que s’han descobert nous i meravellosos fàrmacs, no n’hi ha dubte, però la motivació principal ha estat el benefici. Alguns tractaments tenen uns preus escandalosament abusius. Si un malalt no el pot tenir, que pateixi o es mori. És problema seu.
El capitalisme salvatge dels Estats Units és esfereïdor. Salvatge, salvatge, salvatge. Ho he vist, ho he sofert. És, però, també “the land of the free, the home of brave”. Un país vibrant, jove, que pot ésser molt transparent i molt creatiu. Precisament ahir vaig veure, admirat, una sessió d’un comitè senatorial americà que va interrogar de forma agressiva i quasi violenta (grilling, “posar a la graella”, deia un comentarista) la presidenta d’una farmacèutica. Una senadora li deia indignada i a crits: “¿Com podeu tenir tanta barra per cobrar aquests preus? És que no teniu consciència?” Això és impensable a Europa, i menys a l’Europa del sud. Aquí, molta forma, molta educació i poca imaginació.
Amic, t’enganyen, ens enganyen. La gran indústria domina la premsa, intenten comprar els metges, els hospitals... Aquí, un exemple escandalós. Hi ha un reduït nombre de revistes mèdiques de prestigi internacional que són de lectura obligada per als metges de tot el món i per als responsables sanitaris dels governs. Els seus articles són la informació bàsica, la font a la qual van les universitats, els professionals inquiets que volen estar al dia en el sempre mogut i revolucionat món de la investigació. Una és el New England Journal of Medicine. Una bíblia. ¿Qui s’atreveix a dubtar les seves publicacions?
Pobre de tu!! Doncs bé, fa poc s’ha descobert que la fundació nord-americana per a la investigació del sucre va “comprar” tres especialistes en nutrició de la Universitat de Harvard, la més prestigiosa del país, perquè publiquessin un article en el New England en què es restava importància al paper del sucre en la gènesi de les malalties cardiovasculars, atribuint-la, quasi exclusivament, als greixos saturats, cosa que és absolutament falsa. Bona barreja: EUA, Harvard, New England i una informació errònia... Imagineu-vos el que passa a casa nostra!! ¿I el pobre metge o professor que ho estudia? ¿I el malalt?
A propòsit del sucre, preneu nota: càries dental, augment de la demanda de vitamina B, carència total de vitamines i minerals, obesitat, resistència a la insulina, diabetis tipus 2, crea addicció... ¿Continuo? I el pueblo soberano va consumint milers de tones d’aquest verí, i les autoritats sanitàries, mudes. Kafkià. Aquí un petit comentari.
I al costat nostre, molt a propet, tenim un personatge –Josep Pàmies– que vers l’any 2000 va assabentar-se que Montsanto havia comprat l’empresa fabricant de l’aspartam, edulcorant alternatiu del sucre. És un producte emparat per la indústria alimentària de manera generalitzada. És causa possible de molts problemes de salut i se li han atribuït nombroses morts de nens diabètics. Mireu, mireu les etiquetes de coses dolces i veureu que surt per tot arreu. Les autoritats sanitàries no diuen res. Un altre escàndol.
Precisament, llegint estudis sobre els edulcorants en Pàmies va fer un “descobriment” de sensacional transcendència: l’estèvia, una planta més dolça que el sucre, amb multitud de virtuts terapèutiques i que no té cap efecte indesitjable. ¿Creureu que Montsanto va pressionar la Food and Drug Administration i les autoritats europees perquè es prohibís l’ús de l’estèvia com a edulcorant? Llegeix, amic, què és l’estèvia; t’obrirà els ulls. És una espècie de planta miracle. S’ha d’aturar com sigui, per falta de diners que no quedi. La indústria sucrera, les farmacèutiques, persegueixen i difamen el nostre amic. Tenen por que aquest visionari balaguerí els desmunti el tinglado. A la llarga, però, esperem que la raó i la veritat triomfin. Cauran els Goliats. Ja comencen.
Una altra falsedat incomprensible. Transcendent. Fa més de 30 anys, jo, subscriptor de l’American Journal of Clinical Nutrition, vaig llegir tres vegades, sense donar crèdit als meus ulls, un estudi en què es comparava la densitat òssia dels alumnes de dos escoles. En una la llet era la beguda diària; en l’altra, l’aigua. Resultats –increïbles–: els que prenien llet tenien pitjor densitat òssia que els que bevien aigua!! Encara avui em frego els ulls. ¿Com pot ésser que sigui un dogma generalment acceptat que la llet és sana i que hi hagi metges i nutricionistes la recomanin? Contra el que ells diuen, està més que demostrat que la llet és una de les causes claríssimes d’osteoporosi. Fàcil: el nivell d’acidesa de la sang ha d’ésser necessàriament entre un Ph 7,37 i 7,47 (homeòstasi). Si ingerim aliments acidificants, el Ph baixa i l’organisme, automàticament, ha de compensar aquest excés alcalinitzant-se, per retornar a la normalitat homeostàtica. Treu dels ossos el calci necessari per fer-ho, que en conseqüència es desmineralitzen. La llet és un nutrient àcid i malmet els ossos i les articulacions. Admirable, l’eficàcia de la indústria lletera, que manté vigent el mite i l’engany. I admirable també que se segueixi consumint.
És molt recomanable saber alguna cosa sobre aquesta qüestió. Ens hi va la vida. En 1930 es va donar el premi Nobel al fisiòleg alemany Heinrich Warburg, qui en El metabolisme dels tumors va fer una afirmació de grandíssima transcendència: el càncer és el resultat d’una respiració cel·lular defectuosa. Les substàncies àcides provoquen manca d’oxigen a la sang. Per contra, les alcalines aporten oxigen. La dieta àcida és la gran responsable de l’origen del càncer. En 1950, l’Institut Nacional del Càncer va confirmar que la deficiència d’oxigen en el cos humà és la causa de moltes malalties, entre les quals el càncer. Ni se’n parla. Es pot afirmar que difícilment patirà aquesta malaltia una persona que segueixi una dieta adequada i practiqui regularment exercici físic. Així de fàcil!! Quin preu paguem per la nostra desídia!! Tenir un càncer és una cosa molt seriosa. Dramàtica. I tenir aquesta informació a l’abast i no fer res és una irresponsabilitat total. Stultus!!
Acabo amb un fet totalment incomprensible. A la Facultat de Medicina s’estudiava quasi exclusivament (esperem que hagi millorat) la malaltia. Malalties ordinàries i moltíssimes de rares, cicles de Krebs, etc., que després a la vida professional no serveixen de res. No s’ensenyava com tenir salut i mantenir-la. De nutrició, cinc cèntims; d’exercici, tres; d’equilibri psíquic, cap. Quin error!! Quina pobra visió la dels que confeccionaven els plans d’estudis.
Vis curans natura, deien els clàssics. La naturalesa cura. Tractar i curar és necessari, però el rol de la medicina hauria d’ésser també el foment de la salut i la prevenció. El foment de l’exercici físic regular, ressaltar el paper salutífer d’una alimentació correcta. Els nostres anomenats sistemes sanitaris són sistemes de malaltia: tractar, curar, gastar, macrohospitals... No en tinc dades, però m’atreveixo a afirmar que el 90% de la despesa és per la malaltia i un pobre 10% per fomentar la salut. Una altra barbaritat. Com diu Bob Dylan, en la cançó Where have the flowers gone, “¿will we ever learn?”. ¿Aprendrem d’una vegada? Anava posar punyetera vegada. Estem en família. Ho escric.
La salut és un tresor que només es valora quan es perd. I els tresors no són gratis. No hi ha res gratis. Ens ho hem de guanyar cada dia, i no precisament prenent medicaments!! (Un amic farmacèutic deia que els medicaments són per vendre, no per prendre.) Val la pena!! Mou-te, pensa, informa’t. Aquest és un més dels meus brindis al sol!!
Versió per a imprimir