La història d’una nena que juga

Primera setmana de col·le. Tot sota control. La segona quinzena de vacances escolars ja somiava amb aquest dia, així que ara no m’hauria de queixar per manca de previsió. Repasso la meva llista mental. Inscripció al nou curs renovada. Activitats extraescolars inscrites. Gestió dels transports per a la recepció i recollida activada. Alarma del mòbil programada per a la intendència afegida (esmorzar i berenar, equipament per a piscina i/o expressió corporal, certificats, llibres de música, la bata de pintura...). Fi.

– Perdona. Em sap greu trucar amb tan poca antelació. ¿Podrà venir la teva filla a l’aniversari de la meva?

– I tant! ¿Quan se celebra?

– Aquesta tarda. Cap problema.

Em poso en modus GPS. Recalculo les variables de l’agenda i arribem una mica tard respecte de l’hora prevista. Coses de confondre Arcalís amb Arinsal. Com a mare d’una criatura d’una certa edat i autonomia, em puc estalviar la vigilància in situ. Disposo de dues hores amb què no comptava de temps lliure. I no sé què fer.

De totes les possibles opcions d’oci espontani que tinc al meu abast, opto per la més conservadora de totes: llegir una mica. Ja fa dies que vull perdre’m en les Arenas movedizas (Tusquets) de Henning Mankell. Una mena de memòries o, més aviat, de fragments de vida sense cap ordre. Com les grans obres, planteja més preguntes que no pas respostes. Sobre la vida, sobre la por, sobre el món que deixarem en herència...

La meva reconeguda egolatria selecciona d’entrada el capítol titulat amb el meu nom. Comença així: “Pero no todos los niños juegan. Éste es el relato de dos niños que dedicaron todo el tiempo a sobrevivir.” I el que segueix em commou de tal manera... La història malaguanyada de dos germans, nens del carrer, de Maputo, que junts no sumen més de vuit anys. El contrapunt de l’Elena...

Llegir és edificant fins a un punt. El que tanca el relat del llibre deixa com suspesa en l’ànim una boira molt fosca i molt densa. Una boira que només veig possible d’apaivagar en un lloc tan paradoxal com una pista de bitlles dins un hotel al costat d’un spa. La meva filla encara trigarà una estona a adonar-se de la meva presència. I s’aproparà per abraçar-me. Encara és a l’edat –la mateixa que sumaven els germans de Maputo– de les mostres d’afecte espontànies. Em sap greu aferrar-la una mica més de l’acostumat, però tinc por que em pregunti quina classe de món li estem deixant en herència.

Per sort la seva és la història d’una nena que juga. Que dedica tot el temps a viure. I aquesta és només la primera setmana de col·le.

Tot sota control.