La Jungla de Calais, vergonya de tots

Des de l’article que vaig publicar el 4 d’abril en aquest mateix diari, L’acord de la vergonya, res no ha millorat per als immigrants, sinó tot al contrari.

Segons dades de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), la xifra d’immigrants que passen les fronteres per arribar a Europa continua augmentant.

Uns 83.201 refugiats immigrants han arribat a Europa fins l’octubre del 2016. Gairebé 991.000 refugiats i immigrants han arribat per terra i per mar des d’inicis del 2015 a Europa.

Els ministres de l’Interior de la Unió Europea van assolir el setembre del 2015 un acord per distribuir les demandes d’asil: la UE acollirà un total de 160.000 refugiats en dos anys. ¿On van a parar la majoria d’aquests immigrants?

Sols parlaré dels països més propers: França i Espanya. Actualment, aquests dos països pateixen el fracàs europeu en matèria d’asil de refugiats.

A França, al campament de la Jungla de Calais, immens assentament humà situat al nord de França. Tot i que en els dos darrers anys la població d’exiliats amuntegats a Calais ha crescut de forma exponencial, fins a arribar a 10.000 persones l’estiu passat, la pressió migratòria va començar el 1995. Llavors, va ser l’arribada dels primers refugiats que fugien de les guerres i la inestabilitat dels seus països. A causa de les precàries condicions sanitàries de l’assentament es va començar a intervenir oficialment, amb l’objectiu de millorar l’habitabilitat. Però els problemes van seguir presents (falta d’aigua, d’equipaments sanitaris i higiènics i de llum). El gener del 2016 es van instal·lar 125 barracons amb capacitat per a unes 1.500 persones. Va ser del tot insuficient.

El Govern francès ha desmantellat el vergonyós campament i ha desallotjat els migrants cap a algun dels 450 centres d’acollida (CAO) repartits per tot França. L’operació va començar dilluns, 25 d’octubre. Un total de 145 autocars repartiran els demandants d’asil als centres d’acollida. Veïns i associacions humanitàries es mostren escèptics sobre el futur, ja que la majoria volen anar a la Gran Bretanya. Aproximadament set de cada deu adults rebran asil a França i la resta seran deportats. Els menors d’edat que tinguin família vivint a Anglaterra són els únics que podran creuar el canal de la Mànega. Sols una minoria d’immigrants seguien aferrats a la idea de travessar el canal i de nit, hores abans que comencés el desmantellament, van fugir del camp per instal·lar-se a uns quants kilòmetres de distància.

A Espanya, els CIE (centres d’internament d’estrangers). A Espanya hi ha uns deu centres en funcionament que retenen estrangers sotmesos a expedients d’expulsió. Molts es troben il·legalment en territori espanyol. Els col·lectius pels drets dels estrangers que van participar en la trobada estatal de col·lectius de lluita contra els CIE, que es va celebrar l’octubre del 2011 a València, van exigir el tancament dels CIE denunciant el que consideren que és una “criminalització sistemàtica” de les persones migrants i la “repressió” a què estan sotmeses quan exerceixen el seu dret a la llibertat de moviment. Van assenyalar que l’Estat exerceix una “constant repressió de les persones refugiades i migrants, practicant sistemàticament identificacions i batudes racistes”.

La meitat dels interns no té antecedents penals, un 23% acaben d’arribar a l’Estat espanyol i el 43% dels que estan tancats feia més de set anys que estaven a l’Estat espanyol. Entre aquestes persones hi ha menors, dones víctimes d’explotació sexual, refugiats, embarassades i persones malaltes. El 2014 diverses entitats de la societat civil engegaren la campanya Tancarem el CIE de Barcelona, que denuncia que el centre “no garanteix la seguretat i els drets de les persones retingudes” i que “priva de llibertat persones que no han comès cap delicte”.

I, encara més greu: segons l’ONG Proactiva Open Arms, 12.700 persones han mort al Mediterrani des del 2010!