No sé si m’havia tocat mai escriure unes columnes en plenes festes. Però la veritat és que diumenge passat era la nit de Nadal, i el que ve serà, la de Reis. I sembla que va ser ahir que ens felicitàvem l’any. És època de mirar enrere i recordar aquelles coses que ens han fet feliços o ens han aportat quelcom de bo i aquelles altres que hauríem modificat o fins i tot eliminat, tot i que de tot se n’aprèn.
Amb l’edat, aquesta expressió agafa tot el seu sentit. Realment, l’edat, l’experiència et dona aquell plus que et permet de veure les coses amb distància i et capacita per relativitzar les coses. De fet, poques coses arriben a sorprendre’t realment perquè sap més el puixot per vell que per puixot. El puixot comença a conèixer les persones tal com són, el puixot comença a preveure coses abans que passin, el puixot comença a comprendre que sovint no li cal la màgia per entendre les coses, que la màgia seria justament que allò que preveu que passi, no acaba passant perquè finalment impera el sentit comú o la bondat o l’elegància o el respecte… o digueu-li com vulgueu. Però no. Si vols màgia, te l’has d’acabar fent tu mateix. Bé, de tot això, cadascú ja en farà balanç.
Seguim parlant de l’experiència, del temps que passa, perquè del temps que fa… aviat hauríem acabat: no neva i plou ni a cop de processó. Aquest any que aviat acaba ens haurà canviat, ho vulguem o no, ens n’adonem o no. No som els mateixos que fa 365 dies. Són canvis que, un rere l’altre, arriben a modificar-nos, com l’escorça terrestre, en constant però imperceptible evolució. I si no mireu el mapa de la Terra de quan hi havia només Pangea i Tethis.
Per sort, en l’escala humana, aquesta evolució acaba sent més perceptible en un moment o un altre. ¿Sabeu quan feu 40 anys, que us mireu les coses amb uns altres ulls, i que les coses i les persones que us envolten van posant-se totes en el lloc que els pertoca, com per art de màgia, segons una escala de valors que també va evolucionant? Doncs jo ja en tinc 46, imagineu-vos. En aquest any que deixaré enrere, se m’han consolidat sentiments, se m’han reafirmat sensacions, se m’han arrelat opinions, i se m’han esvaït esperances… és el que més llàstima em provoca perquè diuen que és el darrer que es perd, però sí, algunes acaben evaporant-se en espera del petit miracle que no arribarà mai. Però siguem positius, això també ajuda a evolucionar. Al costat de les conviccions que trontollen, sempre hi ha lloc per a una nova inquietud en el sentit positiu de la paraula. D’aquí a un any, les preguntes que ara ens fem hauran canviat, fins i tot abans que hàgim trobat les respostes.
És increïble com canvia la perspectiva amb l’edat. El temps que passa acaba sent un bon aliat que ens aconsella, ens aporta serenor, ens ajuda. Els científics que estudien la física quàntica ens asseguren que aquesta noció de temps, de fet, no existeix. Ens diuen que pel sol fet d’existir, el temps només existeix en el seu moment present i que es tracta només d’un canvi d’energia i, a nivell terrenal, d’un element cultural que ens resulta útil per organitzar-nos… el temps.
És un tema apassionant que també he descobert amb l’edat. Suposo que motivat per la cerca constant i cada cop més conscient d’una explicació a aquesta vida que comença a escurçar-se davant meu. Ha sonat malament, ho reconec, però no us espanteu. Els de la meva edat ja comencem a tenir més tros al darrere que al davant! Als quaranta, decanta, diuen. El que us deia, a nivell terrenal, el temps que passa l’hem de veure com quelcom de positiu i com a aliat. Ja no se’ns pot enganyar tan fàcilment, ja m’enteneu.
Està clara la cosa: la màgia, per Nadal i sempre, és anar fent anys. Manuel de Pedrolo, amb el seu regressiu, un personatge que rejoveneix en lloc d’envellir, us farà reflexionar sope tot això. L’edat, almenys la terrenal, deu ser el preu a pagar a canvi de dosis de saviesa. En tot cas, amb o sense ella, sigueu feliços i bon any nou!