La missió impossible de trobar pis
Em fa la impressió que som un dels països del món amb més immobiliàries per metre quadrat. Això no es tradueix, però, en gaires facilitats a l’hora de trobar pis, cosa que ja passava fa anys però que s’accentua de nou ara amb la incipient –diuen– recuperació econòmica. Els preus estan generalment inflats a l’alça en un país eminentment turístic com el nostre i l’oferta és més aviat escassa. Ho he tornat a comprovar en primera persona després de vuit anys. La veritat de què m’he adonat és que trobar un pis de dimensions reduïdes i amb un preu relativament raonable pel sou mitjà d’un treballador del sector privat és pràcticament tota una odissea. Els més petits, a més, tenen un preu per metre quadrat molt més elevat, cosa que no he arribat mai a entendre. A primera vista, si mires els anuncis dels diaris, pot semblar fins i tot que tens per elegir tota una sèrie de pisos que, teòricament, reuneixen les característiques que busques. Després, però, cal veure com són en realitat. A més, he pogut comprovar també que el servei deixa molt a desitjar per la manca de professionalitat: el meu primer intent de visitar un habitatge va quedar en un no res perquè el gestor immobiliari (?) ni tan sols es va presentar a la cita. Per això sempre he cregut que hi ha d’haver algun organisme públic que ajudi les persones que ho necessitin en aquesta missió, a vegades impossible, de buscar pis. Per això sempre m’havia semblat una bona idea la borsa d’habitatge del Govern, que ara el Govern s’ha carregat de cop. I no només això, sinó que també desapareix el departament d’Habitatge.