Vergonya, aquesta és la paraula que defineix el que vaig sentir dimarts passat veient la sessió ordinària del Consell General. Vergonya de veure com la política andorrana s’està deteriorant per moments. Vergonya de veure que ara sí, més que mai, els lobbys estan prenent el poder.
En aquest article no penso defensar l’exconsellera general Meritxell Mateu, perquè com a jove sóc el primer a advocar per una política neta i ètica. No vull defensar uns actes amb els quals, si es demostra que són reals, tal com afirmen uns suposats correus, l’exconsellera hauria pogut fer de lobbista amb el Govern. Ara bé, si es demostra el contrari, també vull que els que l’hagin acusat i difamat demanin disculpes públicament.
Però sí que vull defensar –de forma ràpida– tota la seva trajectòria professional.
Personalment no conec gaire l’exconsellera, però sí que conec la seva feina. Fa molts anys que està al servei del país, com a ambaixadora, com a ministra i ara com a consellera general.
Per als que la coneixen més que jo, tothom la defineix com a “mula de càrrega”, per la quantitat de feina que gestiona i la seva implicació en multitud de projectes. És una persona a qui no li fa por treballar en aquells assumptes que ningú vol tocar, ja sigui per la càrrega de feina o per la dificultat.
Com a persona no la conec i cadascú en pot treure les conclusions que vulgui, però el que sí que vull agrair és la feina que ha fet fins ara, i sopetot per qüestions d’igualtat.
Però, com he dit, no vinc a defensar l’exconsellera. El que vull fer és una dura i ferma crítica al joc put que s’està fent actualment en els passadissos del Consell General i davant els mitjans.
El que diré em pot crear moltes enemistats i potser fins i tot apartar-me d’una futura carrera política. Estic cansat de veure com la democràcia i la política del meu país s’estan deteriorant d’aquesta forma.
Qui parlava de lobbys fa uns anys, no tenia ni idea del que són realment.
D’ençà que va esclatar l’afer BPA, l’Andorra que tots coneixíem ha canviat, la política andorrana ja no és la mateixa. Ja no importen els assumptes d’Estat, les relacions internacionals o les qüestions d’igualtat, tot això ha quedat en un segon pla. Només interessen els desacreditaments i les difamacions.
Dimarts passat vaig sentir vergonya i frustració en veure que, ara sí, els poders fàctics existeixen. Una mà negra –no vull dir quina– que controla alguns mitjans digitals a dins i fora del Principat. Que té fins i tot més diners que el mateix Govern d’Andorra i que està jugant com si fóssim titelles amb el futur dels que residim en aquest país.
Canviant de tema –o no–, vull recordar que el que ha passat –suposadament– a BPA no és una simple poma. Un 8% dels treballadors de l’entitat estan encausats per assumptes de blanqueig de diners. Uns diners que provenien –suposadament– de màfies xineses, colombianes i russes, entre altres. Màfies a les quals no els fa por matar, tallar cames i paços, fer tràfic de dones o comercialitzar drogues entre els més joves.