L’infant del nostre interior

Sovint oblidem que dins nostre encara habita aquell infant que un dia vam ser, per a qui la vida era simple i divertida. La nostra nena o nen interior existeix, és la nostra alegria, les ganes de somiar, la il·lusió, les coses que valen la pena, estimar pel plaer d’estimar, compartir per diversió sense esperar res a canvi, és allò que realitzem amb tot el nostre ésser, l’expressió de la creativitat i de la bellesa. I moltes vegades, si veiéssim la vida com la veu un infant en trauríem el millor profit perquè aquest nen interior de tant en tant ens deixaria veure les coses d’una manera més senzilla.

Darrere de la camisa o de la brusa, dels cabells blancs o de les ulleres de sol, de les presses, de la ganyota de tristesa o del somriure roman un infant que no acaba de morir, que desitja brillar amb energies noves, però els adults la majoria de les vegades no l’escoltem, l’ignorem i no ens adonem que la comunicació diària amb el nostre nen interior, el petit o la petita que vam ser, contribueix al nostre benestar. Aquest infant jugava, compartia, somreia i no coneixia el dolor, les ferides, i dia a dia gastava tota la seva energia sense pensar en el futur ja que no coneixia aquesta paraula ni podia imaginar què volia dir quan un adult la pronunciava.

Quan érem petits volíem ser grans, i ara que som grans ens agradaria ser nens novament. Amb els anys, anem acumulant experiències i guanyant serenitat, empatia i una infinitat de virtuts. Entre totes elles, ens oblidem de veure la vida amb els ulls d’un nen. Totes aquestes vivències, bones o dolentes, sens dubte ens van ajudar a madurar i a trobar els nostres recursos per a la vida. Però no podem deixar que les ferides de la infància limitin el nostre desenvolupament i ens allunyin de la felicitat, i això és el que passa si fem servir una màscara en la vida i amaguem la pròpia identitat per la por de ser avergonyits, de ser ferits novament.

Tot i els mals moments pels quals hàgim passat, aquest nen segueix aquí, encara disposat a mullar-se sota la pluja, a pujar a un llit per saltar i rebotar al seu aire, a gronxar-se al més amunt possible, a trobar les solucions més fàcils als problemes més complicats, disposat simplement viure en plenitud.

Necessitem que aflori en cada un aquest nen intern que portem dins i que, a mesura que anem creixent i adaptant-nos a les circumstàncies de la vida, va quedant tancat, ofegat, sota el pes d’una personalitat que s’engrosseix, s’endureix i es torna inflexible. Deixa emergir aquest amor que tens a l’interior i sigues de nou aquest nen.

Quan som adults, ens deixem arrossegar per la llarga llista de coses urgents i no ens donem temps per al que realment importa, gaudir de la vida. Treure el nen que portes dins no vol dir ser immadur, simplement vol dir donar-te l’oportunitat d’apreciar la vida des d’una perspectiva més oberta. Canta, riu, juga, salta, balla, crea, imagina, permet-te ser nen, no hi ha res de dolent en això; allibera’l, allibera’t. No deixis que el teu nen interior s’esvaeixi.

Conclusions: això és realment com el sol ens il·lumina, a mesura que creixem anem perdent moltes perspectives pel que fa a la vida, les persones, l’amor, les amistats... i ens deixem influenciar per persones o situacions negatives. Depèn de nosaltres recuperar aquest positivisme que tenen els nens per tornar a ser feliços.