A la meva amiga Èlia l’amoïna que no l’atenguin en català. A mi, i ja em poden dir matxirulo, incel o terf, m’amoïna que alguns dels que sí que el parlen ho facin de manera cada vegada més estrambòtica. Això sí, amb coartada inclusiva. I consti que estic enormement satisfet. Setmanes enrere glossava aquí mateix un document fantàstic, diria que psicotròpic, titulat Igualtat i comunicació i amb què Afers socials ens pretenia adoctrinar sobre les bondats del llenguatge no androcèntric. Es tractava essencialment d’erradicar el masculí genèric i substituir-lo per l’últim comodí de la causa: persona discapacitada per discapacitat, persona sorda per sord, persona amb malaltia mental per malalt mental. I anar fent. Humilment els animava a deixar de parlar d’una vegada de lectors i fer-ho de persones lectores, i deia que estic contentíssim perquè a l’edifici administratiu em deuen llegir, quin grandíssim honor. Això, o que apliquen disciplinadament, que per això cobren de la padrina, les consignes amb què els reeduquen als seminaris inclusius. La nota amb què la secretaria d’Estat per a les relacions amb la UE ens convoca a la lectura comentada de l’acord d’associació de dimarts que ve està dirigida, atenció, “al/la director/a i/o cap de redacció, i a les persones redactores que cregueu oportú des de cada mitjà”. El desdoblament de gènere el donava per descomptat, però això de persones redactores em va arribar al cor. No és formidable? I quan pensava que havíem arribat per fi al grau superior del llenguatge administratiu –ortopèdicament, escleròticament inclusiu– va i la CUP de Lleida ho supera per golejada, semblava impossible, al comunicat que informava sobre la llista a les eleccions catalanes. Hi concorre, atenció, una tal Emma Rojas, membra de ramaderes.cat. Membra! A la meva amiga Maria i a les redactores d’Igualtat i comunicació els encantarà. Com no se’ls havia ocorregut a elles!