¿Miopia artística?

L’anècdota, que va passar fa tot just uns dies, ja és famosa. O, com es diu ara: s’ha fet viral. Tot i que als adolescents Kevin Nguyen (16) i T.J. Khayatan (17) els va agradar una part de les obres d’art que s’exhibien al Museum of Modern Art de San Francisco, van trobar que els mèrits artístics d’un altre conjunt eren certament qüestionables. Van decidir deixar les ulleres d’un d’ells a terra, convenientment situades vora una paret en què hi havia un parell de cartellets d’aquells coberts amb metacrilat. La resta és història. Història de l’art.

L’obra, anomenem-la així, va atraure immediatament l’atenció del públic, com van documentar els adolescents mitjançant fotografies que van anar penjant a les xarxes socials en temps real. Potser trobaven arriscat el fet que fos a terra, sense peanya. Potser la interpretaven com un comentari simple però reptador que es referia als límits de la percepció individual.

El quid de la qüestió ens retrotrau a una sèrie de preguntes, insondables, que ens fem sovint: què és art; on en situem els límits; quina és la importància del context, dels aprioris o dels coneixements dels observadors, etcètera.

Els nanos van decidir fer una boutade-experiment i observar-ne els resultats. O qui sap si van reprendre un dels grans arguments (o variacions) que fem anar sovint quan critiquem certes obres d’art: això ho podria fer jo; això ho podria fer qualsevol; això ho podria el meu fill / un nano de 5 anys / un mico, etcètera. Potser embolcallada dins la broma i les ganes de jugar típiques del jovent hi bategava encara una altra qüestió derivada: ¿ens estan prenent el pèl?

La jugada mestra va arribar quan Nguyen va recollir les ulleres de terra per posar-se-les i marxar del museu, convertint una obra conceptual en una performance en tota regla. ¿Imagineu les cares dels visitants que fins feia uns segons fotografiaven la peça i discutien sobre la influència del famós orinal de Duchamp o la picada d’ull a l’obra Kitchen Cupboard (armariet de cuina) de Damien Hirst?

No us deixeu endur per les primeres impressions, però. Tot i l’aparent to sarcàstic, Khayatan ha manifestat a la premsa que no desdenya completament ni l’art contemporani en general, ni el conceptual en concret: “Estic d’acord que l’art modern de vegades és com una broma enorme. D’altra banda, sovint no deixa de ser una forma d’expressar la pròpia creativitat. I allò que alguns poden interpretar com una ruqueria, podria tenir un gran significat espiritual o estètic per uns altres. Al cap i a la fi, jo veig l’art com un plaer per a persones de ment oberta i imaginativa.”

¿S’imaginen, en fi, que un ministeri de cultura d’un petit país dugués a la Biennal d’art de Venècia una mena de mampara de dutxa aparentment provinent d’una pel·lícula porno dels anys 80 i la fes passar com a peça espectacular i innovadora i resultés ser una broma?