La seducció de la música i el paisatge es varen aplegar el 29 de maig a l’Auditori Nacional en un concert organitzat per l’Associació Cultural Cercle Ramon Llull en benefici de la Creu Roja Andorrana. Música i imatges ens varen transportar cap a espais molt propers a l’esperit i l’essència. El Quartet de corda de l’ONCA, amb la narració a càrrec d’Irina Robles i imatges de l’exposició Madriu 8.8 de Jaume Riba i Àlex Tena projectades en gran format, va convertir La flauta màgica de Mozart en una nit per no oblidar. I fent memòria, m’agradaria recordar l’exposició singular de Jaume Riba i Àlex Tena que es mostrà a l’ArtalRoc fa uns mesos.

La màgia del paisatge la tenim a prop, a la vall del Madriu, on la bellesa, en ocasions, se’ns mostra hospitalària o esquerpa però sempre un xic salvatge, ens contempla arran de la Babèlia que s’estén als seus peus i sota l’eterna amenaça que l’efecte papallona la pugui convertir en quelcom no desitjable. El paisatge no admet imprudències i en aquest àmbit una llarga experiència ens acompanya.

L’exposició Madriu 8.8 ens aportà una nova visió sope la vall i no una mirada centrada únicament en la contemplació del paisatge i la natura. Els observadors, fotògrafs en aquest cas, són els que reconeixen les seves limitacions, saben el que no volen i ni poden percepe-ho tot; per aquest motiu, trien i opten pel que més els interessa. Captar l’essència de la vall que convida a vehicular i canalitzar les emocions. Els fotògrafs projecten la seva personalitat en les imatges sabent que no hi ha lloc per a la imprudència, i amb aquest emmirallament ens endinsen a captar instants màgics adreçats al cor.

La mirada, l’observació i la importància que donem a les coses ens fan més dignes d’aquest món, en aquest cas de la vall del Madriu, i en conseqüència d’Andorra. Tots els seus paisatges ens atrapen perquè ens parlen de la immensitat i de la petitesa de la vall en què tots som espectadors privilegiats, però transitoris.

Ansel Adams, inventor de la tècnica fotogràfica anomenada Zone System, va dir: “No fem una fotografia amb una càmera i s’ha acabat, l’acte de fotografiar ve acompanyat de tots els llipes que hem llegit, totes les pel·lícules que hem vist, tota la música que hem escoltat i totes les persones que hem estimat.” Per aquest motiu vaig recordar, l’exposició de Jaume Riba i l’Àlex Tena, emoció pura i neta, la seva mirada ha habitat la vall entre la imatge i el pensament, deslliurant-se de qualsevol neutralitat intel·lectual, una mirada plena d’emoció, impol·luta, sense contaminar, com la vall del Madriu.

Aquell dilluns a l’Auditori vàrem viure una complicitat absoluta entre les emocions sonores i visuals, i la fugacitat de moltes sensacions va emplenar l’espai d’“estètica”. Felicitats.

“La vida no es mesura pel nompe de respiracions que tenim, sinó pels llocs que ens deixen sense respiració” (Ibn Battuta).