Sí, des del títol mateix, abans de seguir amb l’escriptura. Avui tracto un tema sobre el qual ja he parlat en altres ocasions i fins i tot us pot semblar repetitiu per part meva. Però és que necessito tornar-hi traient-li ara una mica aquella pàtina amb la qual ha d’anar sempre embolicat un article d’opinió: l’elegància pròpia del respecte cap a les idees d’altri. A més, l’atac del règim dels Aiatol-làs a Israel em sembla encara massa recent i haurà d’esperar. Així, m’inclino cap al tema de la identitat.

L’altre dia, Carles Puigdemont, aquell que pretén concentrar la catalanitat en la seva persona i en el seu partit, anul·lant qualsevol altra forma tan legítima com vàlida de sentiment català, triava Perpinyà com a escenari per al debat dels candidats a les eleccions autonòmiques catalanes. I és que encara no pot tornar a sòl espanyol en aquelles dates. Capricis estratègics del calendari. A la proposta, els mitjans audiovisuals públics no hi veuen inconvenient, almenys ara com ara. Primer element grotesc. El segon, que el líder de Junts tria la capital del Rosselló perquè és com si fos a casa, diu, forma part d’aquella quimera ridícula que anomenen Països Catalans. Sort que no va triar Andorra per al seu circ. Tot i que penso que des de les esferes independentistes saben perfectament quina és la nostra opinió envers la causa catalana, tant pública com d’Estat, i no s’atrevirien a deixar entreveure que una part dels seus Països Catalans, poc solidària i fins i tot traïdora, no en vol saber res de tot això. Encara n’hi ha un tercer, d’element grotesc: Puigdemont no serà cap de l’oposició en cas de perdre les eleccions. Elegant i maco perquè sí.

Comentant aquelles declaracions de l’expresident amb un conegut, després d’un intercanvi d’arguments i de contraarguments, notava que m’obligaven a sentir-me català i a reconèixer que el meu país, únic país amb el qual m’identifico i del qual em sento profundament orgullós, forma part d’aquella gran nació catalana desmembrada en tres o fins i tot quatre Estats europeus. Quina pressió més absurda entorn de la mateixa cantarella de sempre. Per què he de combregar amb una fal·làcia en la qual no crec? Quina intransigència més perillosa. I després diuen que defensen la democràcia. No sé quina. Recordo que aquests mateixos intransigents no reconeixen els aranesos com a occitans i no de cultura catalana com pretenen ells i tampoc estan disposats a fer-ne l’esforç. Només hem d’observar els resultats de les diverses eleccions a la Vall d’Aran per adonar-nos que tampoc se senten massa catalans.

De veritat alguns es pensen que algun dia veurem un mapa de Catalunya que inclogui el Principat, el País Valencià, les Illes, el Rosselló, l’Alguer, la Franja i Andorra? Que tinguem un nexe d’unió com la llengua o la cultura catalanes, no implica que ens sentim tots igual. Una nació, perquè existeixi de veritat, comporta que el conjunt dels seus habitants tinguin un únic sentiment de pertinença. Aquesta n’és una altra: no veig com hi ha qui pot sentir-se andorrà i alhora català. I s’ofenen quan dius que no ho pots concebre. Et posen l’etiqueta d’insolidari sense saber per què. Em sembla d’allò més absurd, incoherent i irrespectuós. No. No ho entenc i tampoc ho accepto.

Per concloure, i perdoneu la reincidència en el tema, ho sento si us he avorrit un cop més amb tot això, però no, no soc ni em sentiré mai d’uns anacrònics països catalans, i menys per la força.