Oda d’estar per casa a l’amistat

Entenc que s’esperaria de mi que abordés el fenomen de l’assistència a casaments amb certa dosi d’humor escèptic no exempt d’ironia. Podria engegar dient que ara que tenim una edat això d’anar de celebració és un privilegi que ens va succeint cada cop de manera més esparsa. Tot just un cop l’any. O any sí any no, a tot estirar. Els amics han envellit, com nosaltres, i o bé ja s’han casat fa dies o bé tenen molts números de ser solters recalcitrants que mai no es casaran. Alguns, cada cop més, ja s’han separat o divorciat i potser aviat els tocarà recomençar el cicle de rituals d’aparellament, compromís i fertilitat. Podria ser malparit i explicar alguna anècdota en què un individu mascle vestit amb camisa clara, corbata tirant a vermella i trajo fosc experimenta un despullament de la seva vestimenta directament proporcional al nombre de gintònics que ha ingerit al llarg de la tarda-vespre. Podria apuntar amb malícia l’avistament de cert vestit rosa amb estampat floral de cortina. Podria parlar dels perills que l’aleatorietat en la col·locació dels convidats a les taules ha generat tradicionalment, sobretot un cop s’arriba a la segona copa de patxaran. Podria recrear-me en aquesta mena de detalls però no ho faré: perquè no toca.

Perquè ara fa tres dies es van casar uns amics dels bons que, com diu el clixé, van fer gala d’un gust exquisit a l’hora d’organitzar el seu casori. Perquè van ser capaços de reunir un grup enorme de persones que van passar més de deu hores juntes conversant, rient, menjant, bevent, fumant i ballant sense que hi hagués ni un sol incident de mal to. Perquè l’ambient va ser agradable, distès, divertidíssim. Perquè vam tenir ocasió de retrobar bona gent que feia dies que no vèiem. Perquè vam conèixer espècimens humans que ens van caure sorprenentment bé. Perquè vam entendre que els amics comuns que es casaven actuaven com un punt de lligam sòlid entre desconeguts. Perquè algú ens va agrair alguna cosa, inesperadament. Perquè algú altre amb qui no comptàvem ens va explicar que tenia un record positiu en què hi figuràvem. Perquè algú que necessitava la nostra col·laboració ens va venir a trobar per fer-nos una proposta i nosaltres vam acceptar-la sense dubtar-ho. Perquè durant un pessó d’hores vam desconnectar de les vicissituds i de les presses. Perquè ens vam reconciliar, com se sol dir, amb l’espècie humana i vam recordar que estimem molt la nostra parella i els nostres amics. Important, això de recordar. Que de parella només n’hi ha una i resulta ser fantàstica. I que d’amics dels autèntics, tot just un grapat. Que un retrobament d’esquitllada amb la insuportable lleugeresa de la joventut encara és possible durant una estona. I amb allò que es coneix com a felicitat. 
Que visquin els nuvis!