Molts ciutadans d’Ordino vam presenciar dijous passat el documental pel 40è aniversari d’Ordino Arcalís. Vist l’èxit, els organitzadors varen proposar dues sessions suplementàries amb ple total. Els comentaris dels assistents foren positius. Molts de nosaltres vàrem recordar esdeveniments que ens van emocionar. 

El meu escrit pretén reconèixer els protagonistes: polítics, tècnics i ordinencs. La parròquia necessitava i tenia la voluntat de portar a terme el projecte d’un camp de neu o una estació d’esquí. Després del no a la concessió de Sorteny com a estació d’esquí, crec que les mentalitats varen anar canviant a poc a poc. No podíem acceptar que Ordino, amb la situació geogràfica i les seves muntanyes, no participés en el món de l’esquí d’Andorra. 

Un dels moments determinants fou el projecte de la carretera futura cap a França, direcció a Auzat, projecte que es va realitzar fins al Túnel del Castellar. Cal agrair-ho al senyor Joan Naudi Ambatlle, conseller general. Avui, podem dir que si no hagués existit aquesta carretera, el camp de neu no fora una realitat...

Cal saber també que es tenien totes les informacions pluviomètriques i de nivositat. Recordarem el nostre ordinenc Cisquet, home estimat a la parròquia, recopilant informacions a la Coma d’Arcalís tot l’any. 

Gràcies a aquestes informacions, al projecte de la carretera i a la voluntat del poble d’Ordino, els senyors Bonaventura Adellach i Ramon Ganyet van proposar el projecte del futur camp de neu d’Ordino Arcalís a l’Honorable. Comú d’Ordino, com també als consellers generals de la parròquia. 

Una de les condicions per anar endavant era que calia que els nostres polítics fessin seu el projecte, conscient que les batalles polítiques futures no serien fàcils. 

Recordo que l’Honorable Comú d’Ordino, presidit pel senyor Joan Solana, va convocar dues reunions de poble on s’informà sobre el projecte. En l’última d’aquestes reunions, es constituí una comissió de treball amb membres de l’Hble. Comú i membres escollits pels assistents amb la finalitat de treballar conjuntament amb els responsables del projecte.

No podem ignorar la batalla dels quatre consellers per aconseguir el finançament i el suport per al camp de neu. Després de llargues negociacions es va assolir un resultat positiu. I això conjuntament amb el projecte del camp de neu de Pal. Però no es van acabar els problemes. Una campanya molt negativa deia que Ordino Arcalís era una estació amb molt perill, argumentant les allaus. Una vegada més, la parròquia no va abaixar els braços. Al contrari. Gràcies al senyor Veguer Francès d’aquell moment, es va trobar un especialista en allaus dels Alps, en senyor Meffré, que va realitzar un informe amb el qual es va desbloquejar l’obertura del camp del camp de neu. 

Si avui Ordino Arcalís és una realitat, i ha complert els seus 40 anys, cal reconèixer la valentia de la parròquia d’Ordino. 

No puc finalitzar aquest escrit sense tenir un pensament per a totes les persones que van contribuir i treballar per Ordino Arcalís. Cal recordar el senyor Jordi Roger, primer director, com també el seu esperit creatiu que ens deixà el seu anagrama i el famós Isard. No podem deixar de pensar en el senyor Pere Armengol, personatge indispensable per al camp de neu per la seva presència i amabilitat. Sempre disponible i servicial. També, l’esquí club d’Andorra, que va creure en Arcalís. I a tots els que hi han treballat o ens han ajudat amb el treball i dedicació. 

Són 40 anys perquè Ordino hi ha cregut i ha legitimat un dret com totes les altres parròquies. Avui podem estar orgullosos d’aquesta realitat. 

Esperem que d’aquí a uns anys es puguin commemorar les noces d’or del camp de neu d’Ordino Arcalís.