A propòsit del Centre de Congressos

Sí, és veritat que el que es porta, perquè és dins de l’air du temps –quines ganes teníem de dir-ho– és demonitzar el Núvol –Claude Benet aquí al costat, sense anar més lluny– i somicar per l’externalització –o el que sigui– del Centre de Congressos. Però per una vegada i sense que serveixi de precedent, a casa no tenim més remei que posar-nos del costat dels que manen. Perquè... ¿cal de veritat que el Comú mantingui el Centre de Congressos, la sala d’actes de La Llacuna i el Comunal? A ull nu, i sense els números a la mà, sembla francament excessiu, un luxe de quan lligàvem els gossos amb llonganisses. De fet, ¿cal que en un país com el nostre, on les distàncies són ridícules, cada parròquia tingui un teatre, auditori o com se’n vulgui dir? Per posar un exemple: ¿calia construir l’auditori del Prat del Roure tenint el Centre de Congressos a un quilòmetre en línia recta? ¿No hauria sigut molt més racional i sostenible –fàstic de paraula– aprofitar les instal·lacions de la capital, d’altra banda estupendes i ben cèntriques? I ja que en parlem: ¿cal que siguin els comuns els que sufraguin una programació de teatre eminentment comercial? Pel que fa al Núvol, i salvades les legítimes reticències inicials –el nom anglosaxó que ens neguem a dir, i el preu exorbitant, que coincideix curiosament amb el que Gehry havia pressupostat per al seu museu– no ens enganyem: el nyapet urbanístic al Fener i Prada Ramon fa temps que es va consumar; el Núvol ni en serà la causa ni l’agreujarà. I en un entorn d’edificis abonats a la mediocritat més depriment, una mica d’ambició, de temeritat arquitectònica, no farà cap mal. Però ep, només és l’opinió d’un que camina.