Ho diré de seguida: pels ecos. Els ecos èpics de la gran aventura adolescent, aquelles lectures glorioses dels estius interminables dels primers 80. El meu pare arribava els divendres carregat de sorpreses. Besalú era aleshores un raconet ignot i faltaven un parell de decennis perquè el meu amic Martí ho petés amb El pont dels jueus i es convertís en un parc temàtic dedicat al monocultiu del turisme. Però aquesta és una altra història i parlava el meu pare i dels meus 13 anys. Un dia apareixia amb un exemplar de El motín de la Bounty; un altre, amb La colina de Watership, o amb Tom Sawyer. El Mecanoscrit del segon origen forma part d’aquesta llista i el recordo com una lectura igualment epifànica: per primeríssima vegada qüestions transcendentals com la supervivència de la humanitat es dirimien exactament al costat de casa. Pedrolo ens estava dient que qualsevol de nosaltres podia ser el Dídac de la novel·la. Tercer origen s’inscriu sense manies en aquesta il·lustre estirp aventurera i recupera l’emoció primigènia d’aquelles lectures que creia irrepetibles. Doncs no. De totes les escenes memorables del tros de novel·la que ha escrit el meu amic Albert, em quedo amb l’escapada d’un grup de supervivents a un poble dels voltants de Llobarca –Organyà, en la meva imaginació– per arreplegar medecines. Tres d’ells entren a la rebotiga mentre la quarta es queda a fora, vigilant. I quan surten, ja no hi és. Ni rastre. Ha desaparegut, sospitem que segrestada per menjadors de carn humana, glups. Aquí hi ressona La carretera. I quan la novel·la acaba, l’eco d’aquestes i altres peripècies perduren durant molt de temps. En fi: llegeixin Tercer origen i experimentaran de nou l’emoció pura del lector de 13 anys que van ser fa molt. Paraula.