Refugiats en una pau que dura massa

Andorra acull cada estiu una desena de nens refugiats. No són de Síria ni han hagut de travessar mar amb vaixells posant en perill  la seva vida. Segurament tenen avis o pares que ja han arriscat la vida fa ara més de 40 anys, i d’altres que l’han perdut. Sobreviuen des d’aleshores en condicions indignes. No són els que apareixen als mitjans de comunicació, i que ja ens hem acostumat a veure,  ofegats a les platges o plens de pols per patir un bombardeig a casa seva. Tampoc són aquells que el Govern va anunciar que acolliria i que encara no ho ha fet esperant no sé què. Són refugiats que han viscut una altra guerra. Viuen a un racó del desert abandonats per tots els  organismes internacionals, que enviant caixes d’arròs i de llet en pols es netegen les consciències. Són nens i nenes refugiats que viuen en campaments que en el seu dia van habilitar de manera provisional i que s’han convertit en fixos, patint inundacions com les recents i perdent el poc que tenen. Vénen aquí gràcies a Adsaps, que cada estiu amb el programa Vacances en pau els treu durant els dos mesos de més calor de les altes temperatures del desert. És l’única oportunitat que tenen per conèixer que el món no és només el fang i la sorra on els han obligat a viure. És l’única manera que es té per ajudar-los. I no es fa perquè se’n tornin amb cap trauma. Ells volen tornar a casa seva, perquè allà hi ha els seus, i ho fan més convençuts que la seva lluita per allò promès ha de continuar, això sí, des de l’escut de la pau. El 5 de setembre marxen els nens i nenes sahrauís. Els refugiats en una pau que dura ja massa i que no els dóna solució. Les famílies andorranes els esperaran fins l’estiu vinent.