Sergi Mas: ‘rave’ a Casa Comuna

Ja sabeu, en la nostra òrbita una rave és una jarana que se celebra a altes hores de la matinada, on el jovent no es dedica precisament al ioga o a les lectures col·lectives de Proust. Així mateix, en anglès el terme apunta a l’elogi, a l’encomi d’algú o de quelcom; en això pensava quan el vinculava a Casa Comuna (de Sant Julià). Podem associar també la idea amb un altre esdeveniment celebrat a la parròquia, el Canolich Music Festival. Allà, a més de no haver de patir pels tripijocs amb pastilletes de coloraines, les melodies i les lletres resulten molt més inspiradores que el techno hardcore.

Una barreja de les dues dimensions del mot, festa i enaltiment, va tenir lloc la setmana passada, la vigília de Sant Jordi, en la presentació d’Aspectes de l’art popular d’Andorra, de Sergi Mas Balaguer. A Casa Comuna vàrem donar la benvinguda al seu nou treball, una petita enciclopèdia de l’art popular d’Andorra (i del Pirineu, afegeixo), tal com amb molt d’encert la va definir Antoni Ubach. Que ningú es confongui: la trobada no era una reunió de camarades que retien homenatge al mestre que està en procés d’amortització. Com ell mateix confessa, per allò que els anys ja li pesen, la carrosseria a voltes li dóna problemes i les frontisses tot sovint li grinyolen. Però Sergi Mas continua treballant amb la màxima exigència, com ho ha fet al llarg de les dècades que porta a Andorra, en favor de la cultura in abstracto. En l’àmbit andorrà, ho deia algú, ell és segurament dels últims grans coneixedors i divulgadors de les tradicions del país, i seria hora que (al marge de l’estima i el respecte que tothom li dispensa) als passadissos on es talla el bacallà li ho comencessin a reconèixer gratant-se la butxaca. Els Premis Sergi Mas d’arts plàstiques per a joves podrien servir, però ja sabem que a ningú no li ha sortit cap costella de lloc a l’hora de fomentar-los i difondre’ls. I que consti que callo i em mossego el teclat per no dir res d’aquella gran exposició que s’havia d’organitzar fa anys, impulsada des d’alguna institució, que al final va quedar en no-res. Un catàleg d’aquesta mostra, fet com Déu mana, hauria estat el volum que recollís la seva trajectòria comme il faut. És una vergonya sagnant que tot el que trobem a dia d’avui en aquest sentit ho haguem d’agrair fonamentalment a l’esforç impenitent d’Editorial Andorra o a la iniciativa personal de l’autor.

Arribats a aquest punt convido alguns a deixar d’assentir amb el cap i a començar a embrutar-se les mans guixant elements de la llista de temes pendents. D’entrada, fa uns dies n’hi ha que li van muntar la seva primera rave. Als vuitanta i escaig. Perquè algú digui que el mestre no està en forma.