És una queixa antiga. Però no per molt que s’hagi denunciat deixa de perdre interès. Perquè hi ha gent al país que s’ho troba cada dia. Ho deien aquesta setmana els petits productors artesans: l’aportació mensual a la CASS els asfixia, no els deixa marge per viure. O en tot cas, ben poc. Estem d’acord que tothom ha d’aportar al sistema de seguretat social, però potser triguen massa a arribar aquests canvis que han de permetre que la contribució sigui proporcional als guanys que cada cotitzant obté. Perquè ja ho diu la dita, que d’on no n’hi ha no en raja. I el que un Estat que mira pel benestar dels seus ciutadans no pot fer és mantenir en dificultats un bon nombre d’aquests per unes polítiques que no beneficien de cap manera tot el que és petit, el que és singular, exclusiu. Tot això que després diem que volem defensar. Necessitem menys focs d’artifici, menys embolcalls enlluernadors, menys tocs de cornetes i tambors, i anar a l’arrel. Implementar sistemes per avançar cap a una major redistribució. Així podrem assegurar que el veí que ens fa aquella cervesa de veritat feta en altura no viu d’engrunes. Que la veïna que ens produeix la ratassia (aquella que compartim amb els companys i les companyes i que ens fa oblidar les penes –ai!–) pot arribar a final de mes igual que l’arrendador del nostre pis. Que els veïns que ens fan la melmelada que ens endolceix cada matí puguin gaudir d’aquesta dolçor cada dia de la setmana, fins i tot quan veuen els números del seu compte corrent. Que amb ells som terra i sense ells morim.