Juro per aquesta llum que veig –que era el formidable jurament de la meva àvia, només inferior al que proferia el meu avi quan estava a full: “Cagu’m la Constitució puta”– que preferiria dedicar el preciós temps que em queda a les qüestions que importen, com ara intentar explicar-li a la Blanca per què la primera meitat de la filmografia de Woody Allen, posem que fins a Maridos y mujeres, és genial, i la segona, normaleta, tirant a fluixa, amb la possible excepció de Match Point. Però l’actualitat mana i m’he d’ocupar de qüestions com la següent.
Va ser deu dies enrere, quan la ministra Marsol va advertir que el cas dels abusos laborals als treballadors peruans acabaria a la Batllia, que és d’altra banda on hauria d’estar des de fa mesos i un, suspicaç de mena, tendeix a malpensar: què hauria passat si el cas no hagués sortit a la llum? Però no ens desviem. El que em va enganxar és la florida fórmula amb què la ministra es va referir als afectats: “Persones nacionals peruanes”. Tres paraules, trenta caràcters inclosos espais, per referir-se a un concepte que el sentit comú i el sentit de la llengua ventilen amb una de sola: “peruans”. Masculí genèric, sí, però no cometin l’error de les meves amigues feministes de confondre gènere i sexe. No queda lluny el dia que algú es referirà a un pobre desgraciat com jo com a persona-nacional-espanyola-nascuda-a-Besalú. És una opció, però s’hi posin com s’hi posin les meves amigues feministes, no serà mai un terme inclusiu, sinó indiscutiblement femení, segons la seva extraviada identificació entre gènere i sexe. I una aberració lingüística, com ha acabat admetent fins i tot la Filològica. És clar que no soc ningú per jutjar els gustos aliens, per molt escatològics que em semblin.