Entre quatre i cinc-cents quilòmetres quadrats, si fa no fa, el territori pel qual s’estenen els municipis de tres comarques, Solsonès, Noguera i Alt Urgell, que abasta el Parc Geològic i Miner dels Contraforts del Pirineu, una realitat en la qual el principal ideòleg, el doctor en Geologia manresà Josep Maria Mata Perelló, ha investit anys. Aquesta tarda el presenta, a l’Espai Ermengol-Museu de la Ciutat, en el marc del cicle Parlem de ciència. I quina millor manera de parlar de geologia que trepitjar-la?
Fígols i Alinyà, Oliana, Peramola i Bassella són els quatre municipis alturgellencs adscrits al nou parc, que lliga ara el Geoparc Orígens (arriba fins a Coll de Nargó) i el de la Catalunya Central, reconeguts ambdós per la Unesco. El nou parc posa en relleu tota l’estructura de la part meridional dels Pirineus, el punt de contacte amb la serralada i la conca de l’Ebre, amb uns materials que daten d’entre 30 i 150 milions d’anys, amb rocs com el del Rombau, Sant Honorat o el Roc del Corb. També hi ha presència de roques amb 250 milions d’anys. Calcàries formades en llacs i mars somers i càlids, margues provinents de mars més profunds, i gresos i conglomerats fruit de l’erosió de les àrees més elevades i transportats principalment per rius i torrents cap a les zones més baixes. En el decurs de la història geològica, aquesta disposició de materials entre les zones altes i les baixes s’ha vist trasbalsada per l’acció d’un factor primordial en geologia: la tectònica. És a dir, forces de compressió i distensió de l’escorça terrestre han actuat durant milions d’anys esquerdant, plegant i fracturant les diverses capes de sediments del paisatge.
Aquests fenòmens han deixat exemples com el denominat anticlinal d’Oliana, un plec en forma de V invertida que té el seu origen en la força que exercien els relleus sudpirinencs contra els materials de la Conca de l’Ebre. Posteriorment, sobre el seu eix de plegament es va instal·lar una petita xarxa hidrogràfica (torrent de Reixar) que l’erosionà formant la Valldan i deixant al descobert la seva estructura interna.
Destaquen també els impulsors del parc el Salí de Cambrils, una important surgència d’aigua que brolla a les proximitats de Cambrils (Odèn) carregada de sal (halita) degut que durant el seu recorregut subterrani dissol aquest element. Antigament, en sorgir a l’exterior, l’aigua s’evaporava i se’n recollia la sal. Aquesta era transportada i venuda bàsicament per la zona pirinenca del Segre i les valls del Cardener. Durant els anys bons se n’havien arribat a extreure 165.000 quilos l’any.
O el jaciment de bauxites de Peramola. Es tracta d’una roca composta de diversos minerals d’on s’extreu l’alumini. Aquests jaciments es distribueixen pels municipis de Baronia de Rialb, Peramola i Fígols i Alinyà i en tots els casos són deguts al reompliment de cavitats càrstiques. Molts van ser explotats durant els anys 50 i 60 del segle passat i en l’actualitat es conserva poc de la seva infraestructura, tot i això encara es pot visitar alguna galeria i restes de dependències utilitzades pels miners.
El territori del parc, per on s’oferiran visites guiades, mostra també com amb l’arribada dels humans l’evolució geològica no sols no va parar, sinó que va comptar amb un element afegit, l’antropització, o sigui, la repercussió de l’ésser humà sobre l’entorn, expliquen els responsables del parc. Des d’un principi, accions com les de conrear la terra, pasturar els ramats, extreure aigua dels rius, realitzar infraestructures d’habitatge o l’inici d’una mineria incipient, van motivar canvis en l’ecosistema establert d’una forma natural.