Diari digital d'Andorra Bondia
Insubmergibles (Capítol 2)
 1

Insubmergibles (Capítol 2)


Escrit per: 
Txema Díaz-Torrent
Capítol: 
2

Després de suar sang, i d’invertir la poca matèria grisa que em quedava a desxifrar les paraules del meu interlocutor (la barreja de dialecte i de la seva dicció relaxada de poc que no em provoca un vessament), vaig entendre quina era la pensió que en Manel (que així es deia) em recomanava, i també el seu oferiment de llogar-me una Ford pickup 4x4. Vaig pagar-li  per avançat, en metàl·lic, el que em demanava per cedir-me uns dies aquella ferralla, i vam tancar el tracte al carrer. Després de fer-ho em vaig dirigir cap a la meva adquisició temporal, ple d’orgull pel que jo considerava les condicions avantatjoses del nostre intercanvi. Vaig dirigir un moment la vista cap a la documentació del vehicle, i quan vaig tornar a alçar-la, el paio s’havia esfumat. A banda de la punta del caliquenyo que s’havia estat buidant als pulmons, que cremava al terra de la plaça, no quedava rastre d’ell. “Ostres amb l’avi, quina rapidesa”, vaig pensar. El vent bufava de valent, i per un moment em va semblar que transportava unes riotes que es van anar esvaint gradualment, que podrien haver provingut de l’aparell fonador del Manel mentre comptava uns bitllets que encara retenien mostres dels meus epitelis.
La meva brillant trajectòria durant la llicenciatura havia alimentat les esperances que continuaria la nissaga familiar, però el règim espartà de les residències d’estudiants no havien fet més que mantenir latents els meus instints més baixos. Un cop quasi acabada l’etapa predoctoral vaig caure víctima, així ho van viure els de casa, de les males influències. Amb prou feines vaig manegar-m’ho per simultaniejar la meva frenètica activitat nocturna amb la redacció de la tesi doctoral, condició sine qua non per gaudir del finançament patern. Quan per fi vaig tenir el Cum Laude a la saca vaig aconseguir, a compte del patrimoni familiar, la pasta necessària per obrir el meu propi gabinet de serveis culturals, després del qual, i de destinar una quantitat considerable del capital fundacional a les meves passions més inconfessables, havia entrat en una voràgine vital que la feina actual podria ajudar-me a redreçar.
Amb aquesta esperança, i després d’instal·lar-me al meu allotjament temporal, a mig matí marxava a trobar el Rètol. Sortint d’Organyà vaig trencar en direcció a Fígols, i una mica abans d’arribar-hi vaig enfilar, a mà esquerra, una pista asfaltada que duia fins a Voloriu i Forn. La nit anterior havia buscat els dos pobles al GPS –l’aparell, passada una bona estona cercant, va fer una espetegada, es va reiniciar sol i l’angelical veu de l’aplicació, en lloc de donar-me la ruta, va oferir-me la seva versió d’El meu avi. Arribat a una bifurcació, en una clariana vaig tirar a l’esquerra fins una segona cruïlla, i a continuació a la dreta –vaig patir que si mai sortia d’allà ho faria passats cent anys, i que tots els meus amics i familiars ja serien morts...
Amb la candela lliscant-me llavi avall, i per pura voluntat divina, vaig acabar espetegant al meu destí després de creuar un torrent i xafar uns còdols, perles mil·lenàries esmerilades per l’aigua cristal·lina i el lent i inexorable devenir del temps, damunt dels quals vaig relliscar i em vaig fúmer l’hòstia de la meva vida. A un metre i escaig sobre el nivell del terra s’alçava, majestuós com una Copa d’Europa, el Rètol. Vaig emocionar-me: per la barrera pètria de núvols que enfosquia el cel es van escolar uns rajos solars que van impactar en la pedra polida i especular de la muntanya, que refulgia com la cuirassa del bus de l’Alsina.
La primera part de la jornada no va ser profitosa. La intensitat del sol matinal produïa multitud de reflexos en la pedra que m’impedien llegir la inscripció amb claredat, i aviat vaig decidir parar per fer un mos. Anava ben proveït amb un entrepà de llonganissa provinent de Ca l’Obach, empresa familiar poc estimada entre la població porcina de la comarca, i per postres duia el contingut regenerador de la meva farmaciola estupefaent d’emergència (amfetes, bàsicament), de la qual vaig fer ús quan, en ple procés digestiu, el son em va mossegar els ulls.  
Els intents inicials per plasmar el contingut de la inscripció en un suport manipulable van ser del tot estèrils. Vaig provar de calcar-la sobre paper sulfuritzat, però la superfície desigual feia que les marques resultants fossin pràcticament irreconeixibles. Em vaig passar tot el dia barallant-m’hi fins que, quan ja feia estona que el sol s’anava retirant, amb els sentits alterats a causa del canutet de mitja tarda, em va caure de les mans una llanterna encesa, que va produir una llum rasant –amb la penombra incipient, el text va quedar revestit d’una ombra arcana que ajudava a llegir-la. Potser ja s’havia fet massa fosc, o el fil de llum provinent de la llanterna era insuficient, o jo hi veia menys que un rat penat. Davant d’aquest panorama, vaig decidir clausurar la meva primera jornada per tornar al poble i mirar de llogar un equip electrogen i un focus que em permetessin treballar amb millor llum. Camí avall, vaig ser incapaç de silenciar la veueta dins el meu cervell: “Quan el Catalàààà... sortiaaaa a la maaaar...”. Collons d’havaneres.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic