Diari digital d'Andorra Bondia
Insubmergibles (Capítol 3 )
 1

Insubmergibles (Capítol 3 )


Escrit per: 
Txema Díaz-Torrent
Capítol: 
3

L’endemà fotia un fred de ca l’ample i vaig fer un parell de carajillets, l’anticongelant per antonomàsia –estava disposat a fer bondat, però tampoc era cas d’abandonar de patac tots els tòxics, no m’agafés un xungo. Tot i que el sol havia sortit feia estona, els carrers continuaven gelats per les bandes obagues, i feina vaig tenir per engegar la meva tartana a motor i anar a veure el Manel, el meu economat particular. Tenia de tot, el paio, i es devia pensar que jo era un serafí enviat per donar un impuls a les seves finances familiars. Després de regatejar amb ell, com ho havia fet amb la pickup, marxava de la trobada més pobre, però equipat amb un grup electrogen a gasoil i un focus de 200W bonic com un sol. En girar-me per demanar-li un petit detall tècnic, l’única traça de la seva presència, de nou, va ser la burilla del seu puro fumejant al ferm. Al costat de l’equipament vaig trobar un sac de patates, un pot de préssec en almívar i una capsa de nano-rovellons, productes amb què el Manel (per un preu oscil·lant entre el 200 i el 300% del valor de mercat) proveïa els viatgers sota el seu tendal a la carretera, situat a uns minuts de la sortida del poble en direcció a la Seu. De la cartera, ho vaig descobrir més tard, m’havia desaparegut l’import exacte de la meva involuntària adquisició.
Indefens i resignat davant les habilitats paranormals del Manel, que començaven a fer-me dubtar de la seva naturalesa humana, vaig fer temps fins a mitja tarda, quan l’efectivitat del llum rasant del focus es faria molt més palesa en absència de la claror natural. El meu rendiment va ser més aviat deficitari, a causa fonamentalment de: 1) la quantitat indeterminada de ratafia que havia anat liquidant al bar mentre feia d’aprenent de tafur, la qual cosa havia provocat 2) que em sortís del camí un nombre també indefinit de vegades abans de trobar el paratge. Un cop a lloc, amb el llum encarat a la inscripció, i després d’invertir-hi unes hores d’esforços, arribades pràcticament les vuit del vespre i els vuit graus negatius a l’escala Celsius (-8°C×9/5+32= 17.6°F), finalitzada la tasca de calc, i d’acord amb mi mateix en què estava fins als ous de ser allà, vaig fer el canutet de clausura per, a continuació, esperonar la pickup i tornar al poble.
El dia següent amb prou feines vaig poder reconstruir amb claredat alguns elements. Unes xifres, 1768, any de realització del Rètol, més tres noms (el del rei Carles III i dos personatges més, Juan Domingo de Medina i Pablo Villar) i vàries referències al procés de tala de fusta al riu de Lavansa. Les primeres línies es conservaven en força bon estat, però la part inferior estava feta una pena i era pràcticament incomprensible, fins i tot sense anar sota els efectes del meu rebost d’herbacis. Per a la tasca de transcripció vaig seguir, com de costum, les convencions del manual d’estil de la revista Hispania Epigraphica, que sempre duc a la bossa al costat de la meva altra lectura de capçalera, Folia Pornographica.
Els dos dies posteriors, fins divendres, vaig visitar diverses institucions properes a la recerca d’informació que m’ajudés a aclarir l’origen i propòsit de la inscripció. Per les mans em van passar documents de l’Arxiu Diocesà d’Urgell, de la col·legiata d’Organyà i de tota una plètora de fons bibliogràfics, i al llarg del cap de setmana vaig anar analitzant la correspondència entre els oficials del rei i la població civil durant el procés de tala d’arbres per a la marina de guerra a finals del segle XVIII, on apareixien, amb més o menys freqüència, els noms estampats a la roca –del Rètol, ni piu. 
Resulta que Felip V, després de promulgar la Nova Planta i de passar-se per la pedra els barcelonins i, literalment, en algunes ocasions també les barcelonines d’edat, virtuts i condició social i moral variable, s’havia dedicat, amb ànims expansionistes, a renovar-se el parc mòbil nàutic. La tela i el cànem per a cordes els fotia als gallecs, mentre que el ferro per als canons venia d’Euskadi. L’administració de la fusta li va ser força complicada, ja que la majoria de drassanes es trobaven repartides per tota la geografia espanyola. Amb excepció de la de Sant Feliu de Guíxols, totes estaven ubicades fora de Catalunya, i les més importants eren fonamentalment a Cartagena. Allà anava a parar, segurament a partir del 1768, l’any consignat al Rètol, la fusta espoliada dels boscos de l’Alt Urgell. No cal ni dir que la presència a les contrades del personal subaltern de la corona, encarregat de treballar i gestionar tot aquell embolic, no havia aixecat precisament simpaties, i al llarg del temps més d’un havia acabat riu avall amb algun pes extra al coll, la qual cosa no devia ser gaire còmoda per a la saludable pràctica del crol.
Seguint la pista marítima vaig fer un darrer desplaçament a l’Archivo General de Simancas, a Valladolid. En vaig marxar amb les mans buides i cara d’imbècil. Mentre franquejava el llindar de la sortida per, a continuació, potejar-la des de fora, vaig sentir com l’arxiver en cap etzibava a un dels seus lacais: “Niño, sácate los papeles de la güevera y vuelve a ponerlos en su sitio, que ya se ha ido el polaco”.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic