Insubmergibles (Capítol 4)

Portava una setmana a Organyà, era la meva darrera nit al poble i encara no tenia ni idea de la identitat de l’autor material de la inscultura. L’ús irregular en les grafies em feia pensar que l’inscriptor havia esculpit els caràcters emprant un original elaborat per algú altre, qui sap si preparant abans algun tipus rudimentari de plantilla en fusta o roba. A la literatura consultada, les referències als dos personatges esmentats a la inscultura eren minses, així és que imagino que l’aparició del Rètol no devia ser més que un homenatge perpetrat per algun llepaculs per deixar palès el nomenament d’aquests dos xusqueros com a responsables de tot el sidral amb la fusta. No és gens d’estranyar que tothom n’estigués fins a les pilotes, sobretot si tenim en compte que aquí s’enviava a galeres la pitjor xusma. Puc arribar a visualitzar la manera com duien a terme la seva tasca aquella rècula de cafres, i no em sorprèn gens que la gent renegués de les condicions en què quedaven, ja no només els boscos, sinó també bona part dels conreus d’alguns pagesos. Tot això, no cal dir-ho, l’amable soldadesca destacada a la zona s’ho passava per l’escrot.
El procés va acabar allargant-se durant dècades, i va desembocar en un mal rotllo considerable. A principis del XIX les tensions entre treballadors i pagesos cada cop es feien més paleses en freqüents esbatussades, i la situació es va tornar encara més dramàtica perquè la tala d’arbres no va ser igual de negativa per a tothom, i n’hi ha que se’n van beneficiar: els que es dedicaven a fer lliscar la fusta riu avall es guanyaven bé la vida i no piulaven gaire, mentre que els que feinejaven a l’horta no en treien res. Això, és clar, va contribuir a generar encara més mala maror entre poblacions veïnes que ja de per si no es podien ni veure. Amb els del poble del costat, ja se sap: si pots anar a hòsties, per què vols tenir-hi bona relació?
De la fusta que s’enraiava a Nargó, centre neuràlgic de l’activitat, bona part es quedava pel camí, a Balaguer o a Lleida, i finalitzava la seva singladura a Tortosa, on s’acabava venent al millor preu possible. De tornada, a peu, els raiers comentaven les diverses novetats o fanfarronejaven sobre els petits obsequis que duien per a la dona i la canalla. La tasca dels raiers, a banda de servir els interessos de la corona, tenia un impacte considerable en l’economia de la zona, i la majoria tornaven carregats de duros, malgrat que també n’hi havia més d’un a qui l’ambient dels cafès de la capital, i les companyies millorables, havia deixat marejat i més escurat que abans de marxar. Entre anades i vingudes, al llarg de l’any, podien arribar a passar setmanes fora, i algun havia tingut la desgràcia d’assabentar-se, per sorpresa, que la mort s’havia endut un o altre parent durant la seva absència. Això era trist, com també desagradable li havia resultat a més d’un aterrar a casa i trobar-se que la família, considerant el calendari de visites a la muller, havia augmentat de manera sospitosa.
Tot això m’ho relatava en Manel, que malgrat haver nascut gairebé un segle i mig després de l’aparició del Rètol, coneixia moltíssimes particularitats de la història de la zona. En certs moments, fins i tot m’espantava tenir la sensació que em narrava certs episodis amb un luxe de detalls que feia sospitar que, o bé s’ho inventava tot, o havia tingut molt bones fonts d’informació –“és que jo hi era, xaval”– em deia. Com que no m’havia relacionat amb ningú més del poble, vam passar llargues estones al bar, o a la saleta de la pensió, on a les converses es va establir una relació directa entre la ratafia que ens engaltàvem i la seva verbositat, que augmentava de manera inversament proporcional a les meves capacitats cognitives i metalingüístiques. 
En el nostre darrer encontre, aprofitant un dels meus últims instants de lucidesa, abans d’endinsar-me al llac de ratafia que inundava la meva anatomia, li vaig demanar si tenia algun detall revelador sobre la inscultura. Ell em va explicar com, un cop va palmar Felip V, l’ànsia de revenja s’havia perllongat durant els anys de regnat del seu fill, Carles III, període d’aparició del Rètol, i també al llarg del mandat de Carles IV, el que va acabar com el rosari de l’aurora amb Anglaterra. Els manuals d’història interpreten tot el sidral que va desembocar en la batalla de Trafalgar en el context de les tensions geopolítiques existents entre totes dues nacions, provocades fonamentalment per la connivència espanyola amb els interessos de França en aquell moment.
En Manel sabia de bona tinta –“ja t’ho dic, que jo parava per allà!”– que els arguments que corrien de boca en boca entre els comandaments militars, que rebien notícies freqüents de la cort, ho relacionaven tot plegat més aviat amb un atac de banyes del sobirà espanyol. Les males llengües afirmaven que les catorze criatures que havia tingut amb Maria Lluïsa de Parma no li havien fet passar la gana, i que passada la cinquantena havia desenvolupat una particular estimació, compartida amb un George III també ja granadet, pel mateix cortesà anglès afeccionat al perfum, a les sedes importades i a la roba ajustada.