Diari digital d'Andorra Bondia
Insubmergibles (i 5)
 1

Insubmergibles (i 5)


Escrit per: 
Txema Díaz-Torrent
Capítol: 
5

En Manel m’assegurava que la imatge de l’armada espanyola que se’ns ha fet arribar és totalment falsa. La història oficial ha volgut perpetuar la idea que els vaixells eren obsolets abans de salpar i que, a causa de les presses en la preparació de la campanya, a les tripulacions respectives hi havia moltes vacants que no s’havien pogut cobrir amb personal qualificat, sinó amb tísics i tuberculosos. I res més lluny de la realitat, em deia: a l’armada hi havia els millors mariners i els vaixells es trobaven en perfecte estat de revista.
Sigui com sigui, com que la batalla se li estava tirant a sobre, els mesos anteriors a l’enfrontament a mar obert el monarca havia augmentat de manera frenètica la tala de fusta als nostres boscos, el que de retruc havia provocat l’arribada de més treballadors, perles provinents dels mateixos bordells que els que ja estaven aquí, i l’increment considerable en el nombre d’esbatussades, robatoris i aldarulls a la zona. La corona es volia marcar un punt bastint una armada més gran que la que els anglesos, previsiblement, enviarien a Cadis, i a les drassanes i tallers reials es va pencar sense descans fins a enllestir quinze naus, que se sumarien a les divuit franceses i superarien en sis les de la flota enemiga. A Nargó, Fígols i tota la comarca se sabia del destí de la fusta, i molts s’hi van continuar dedicant a repèl, més encara tenint en compte l’aliança del rei amb els gavatxos, que a la llarga també acabaria com un cristo.
Per acabar d’adobar-ho, i no era l’únic cas, el Manel recordava vivament un episodi en què un grup de llenyataires havien estat a punt de perdre la vida després de les acusacions formulades per un visitador de l’armada, que els culpava de tallar la fusta a una mida errònia, i en mal moment. La demanda provocada per la imminència de l’enfrontament havia fet que el procés no estigués tan controlat com hauria estat necessari, malgrat el qual tothom de l’ofici tenia clar que la fusta s’havia de tallar sempre durant els minvants de lluna de gener o febrer, perquè si es feia en un altre moment corria perill de corcar-se en el futur. Un membre de la quadrilla, que era avantpassat d’en Manel i es deia igual (“era jo, però guarda’m el secret...”), per poc que no acaba penjant d’una corda lligada a la branca d’algun arbre que mai no talaria. Afortunadament, els càrrecs mai no es van poder provar.
El Manel, en un gest inconscient, es va dur la mà al coll, s’hi va fer un parell de fregues i es va aturar en el seu relat per comprovar, examinant-les de prop, que les dues ampolles que acabàvem d’escurar eren seques del tot. Malgrat el meu grau de deteriorament mental, la vetllada havia estat d’allò més entretinguda gràcies a les seves cròniques, però jo continuava, i així li vaig fer saber, incapaç de determinar l’autoria del Rètol o el seu contingut detallat, perquè el gravat a la pedra estava més cascat que les meves connexions neuronals. Sense respondre’m, va sortir a cercar provisions, deia, que ens acompanyarien durant l’estona que necessitava per cloure la seva narració i qui sap si resoldre els meus dubtes. Quan va tornar, duia una botella de ratafia a la mà. Em va picar l’ullet, la va encetar i em va servir primer a mi.
Damunt la taula que ens separava va deixar anar un plec ronyós de roba. El vaig desplegar lentament, i mentre el repassava de dalt a baix, vaig anar reconeixent diverses lletres, retallades de manera més o menys irregular al llarg d’aquell patró, entre les quals vaig poder identificar els noms de Juan Domingo de Medina i Pablo Villar, que jo havia pogut transcriure in situ. Ho encapçalava tot una primera línia, ‘AÑo De 1768’, i seguia amb la resta de caràcters que havien servit, clavats en vertical a la roca, de model per tatuar el Rètol a la pell de la muntanya.
“I d’on ho has tret, això, Manel?”, li vaig demanar. “Del mateix lloc que això...”, va replicar, i va treure de sota la taula un full de paper pansit i esgrogueït. Me’l va atansar lentament. La carta, manuscrita i adreçada a l’alt almirallat britànic, estava escrita a ploma, en anglès. La signava l’almirall Nelson el 21 de novembre del 1805, just un mes després de la derrota espanyola a Trafalgar.
El Manel va guardar silenci durant l’estona que vaig necessitar per completar la meva lectura, acabada la qual va sentenciar: “Ja ho veus, noi, totes aquestes martingales que expliquen els madrilenyos no són més que ruqueries que es van inventar per no fer el ridícul. De batalla, res de res. A l’armada britànica no li va caldre disparar ni una bala de canó, ho diu ben clar, en Nelson. Els anglesos, arribats al punt assenyalat, al·lucinaven: la meitat de les embarcacions espanyoles van començar, una rere l’altra, a enfonsar-se soles. I no m’estranya. Els vaixells que s’havien construït amb fusta nostra no duien ni un sol tauló bo: anava tota corcada!”
“Però Manel”, vaig dir, “aquesta carta és d’un mes després que en Nelson morís en la batalla. No pot ser autèntica. Qui te l’ha donat?” Ostres, ja tornava a sentir música d’havaneres... “En Nelson en persona que, és clar, no va morir. No t’ho he dit, que jo treballava per a ell? Vine i te’l presento.”
Després de tot, és molt probable 
que aquestes mentides o, en qualsevol cas, 
altres de semblants, passin a la història. (Looking back on the Spanish civil war,
George Orwell)

Compartir via

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte