Diari digital d'Andorra Bondia
La mà freda (Capítol 1)
 1
La mà freda (Capítol 1)

La mà freda (capítol 1)


Escrit per: 
Eva Arasa
Capítol: 
1

M’agradava imaginar-me que no havies mort. Em despertava com sempre molt d’hora al matí i, sense encendre el llum de la tauleta per no despertar-te, sortia del llit amb molt de compte de no fer cap soroll. Me n’anava com sempre a la cuina a preparar-nos l’esmorzar i, com sempre, quan ho tenia tot a punt, et cridava perquè vinguessis. No sé en quin moment em vaig començar a creure que venies de veritat. Però el cert és que un dia, quan em vaig girar per recollir el teu plat, em va semblar que estava buit.

Fins i tot jo, que complia escrupolosament amb el ritual dia rere dia, i que m’havia convençut que allò era el que volia, que no haguessis mort en realitat, em vaig sorprendre. Vaig mirar-me bé el teu plat, pensant que potser els ulls m’havien traït en la penombra, i vaig certificar que no hi havia ni rastre de la torrada amb mantega i melmelada que t’havia preparat uns minuts abans. El plat era ben net damunt la taula. El gat, que no creu en fantasmes, s’estava impassible al costat de la porta que dona al jardí.

Em vaig quedar allà palplantada, incapaç de sentir una emoció d’aquelles que tenen els contorns ben definits. Ni alegria ni por. Ni sorpresa ni angoixa. Ni alleujament ni cap altra cosa de manera absoluta. Hi havia la possibilitat, és clar, que aquell matí, en un lapsus involuntari, m’hagués descuidat el teu esmorzar. Un error que alguna vegada, en vida teva, havia comès. Quan això passava, recordo que discutíem i ens enfadàvem. Aixecàvem la veu -per sort no hem tingut mai veïns a prop- i ens fèiem una tirallonga de retrets que reculava uns quants anys enrere, quan l’enamorament inicial havia donat pas a la rutina de qualsevol altra parella. Després d’haver-nos escridassat ens podíem passar hores sense parlar-nos. Vist amb la perspectiva de la teva mort, tan fora de temps, ho trobo força absurd tot plegat.

L’endemà, quan vaig tornar a la cuina per preparar l’esmorzar, el meu però sobretot el teu, vaig decidir que hi pararia més atenció. Podia ser que la imaginació, després de tant de temps reclosa a casa, comencés a fer-me alguna mala jugada. Primer de tot vaig omplir d’aigua la cafetera italiana. Ni a tu ni a mi no ens entusiasmava el gust del cafè, però sí l’olor que desprèn la cafetera quan l’aigua comença a bullir i el vapor amb aquella aroma dolça i torrada s’expandeix per tota la casa. És l’olor d’haver trobat el teu racó particular, gairebé secret, en aquest món de bojos. L’olor que, de sempre, m’ha fet sentir segura.

Havia arribat el moment de preparar la torrada. Vaig agafar aire. Vaig obrir el calaix del pa, a poc a poc, revestint de transcendència una acció quotidiana que havia deixat de tenir cap mena d’importància el dia que vas morir.

Va ser llavors que vaig descobrir, incrèdula, que ens havíem quedat sense pa. No recordava que el dia abans l’hagués acabat. Em vaig neguitejar. Tenia la impressió que, si no podia preparar-te com cada dia la torrada amb mantega i melmelada, ens passaria alguna cosa dolenta. Com si no fos prou dolent el que ja ens havia passat. Vaig buscar el gat amb la mirada i no hi era. El gat que sempre, sempre, s’estava impassible al costat de la porta que dona al jardí havia desaparegut. Devia estar afamat, el pobre, i havia sortit a caçar ratolins. Potser no tornaria, o potser sí, més tard. Sí, segur que tornaria més tard, però no em va agradar gens que no hi fos en aquell moment precís. La seva presència, immutable, em solia reconfortar.

En un rampell histèric vaig obrir tots els calaixos i els armaris de la cuina. No hi havia pa per enlloc, ni una engruna. M’hi vaig fixar bé i vaig descobrir que no ens quedava res de menjar. Ni la melmelada de préssecs madurs que tant t’agradava ni la mantega dolça per a les torrades. Reconec que, amb tot el que ens havia passat darrerament, havia perdut la gana. L’esmorzar només m’importava com a ritual, convençuda com estava que aquella repetició ens protegiria de mals pitjors. Era incapaç de recordar quant temps feia que no sortia a comprar.

No m’havia agradat mai gaire sortir a comprar. El camí fins a les primeres cases, flanquejat per arbres dels quals no conec el nom, és agradable. Els edificis que et trobes després són irregulars. N’hi ha de bonics, amb les façanes de colors alegres. D’altres són horribles, un reflex fidel de la lletjor d’ànima dels seus habitants. Però no és per això que no m’agrada sortir, no. El cert és que les veïnes d’aquest poble de mala mort s’alimenten de xafarderies, i així n’estan de grasses. Sempre espiant. Sempre malparlant.

Després de tornar a obrir i tancar tots els calaixos i els armaris, esbotzant les portes i fent una trencadissa de plats i gots, em vaig rendir davant l’evidència que eren buits i em vaig asseure davant la taula. Necessitava endreçar les idees, necessitava un pla, però em costava pensar amb claredat. Com és que no m’havia adonat fins llavors que ens havíem quedat sense menjar? Tu rai, al cap i a la fi ets mort. Jo no tenia gana i, qui sap, potser no en tindria mai més.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic