La mà freda (capítol 2)
El dia que vaig descobrir que ens havíem quedat sense menjar va ser el mateix dia que vaig notar per primer cop la mà freda. Mentre era allà asseguda a la taula de la cuina, distreta amb les cabòries del menjar que semblava que s’hagués fos tot d’un dia per l’altre, vaig sentir una mà gèlida damunt l’espatlla. Em vaig quedar garratibada i, abans no pogués reaccionar, la mà freda em va travessar el cos. No ho sé descriure de cap altra manera: com si es tractés d’un corrent elèctric, aquella fredor va passar a través meu, una vegada i una altra, d’anada i de tornada.
Aleshores m’ho vaig pensar, que potser eres tu. Ja ho diu la saviesa popular, que has de vigilar amb allò que desitges, no sigui que algun dia s’acabi complint. Aterrida com estava i amb el cap una mica enterbolit, em va semblar que veia un plat que s’aixecava de damunt la taula, tot sol, com per art de màgia. Vaig mirar el terra, per instint, convençuda que aquell plat volador acabaria allà, i no hi havia cap rastre de la trencadissa que havia fet uns minuts abans. Tot plegat era molt estrany, com tret d’alguna novel·la d’aquelles que llegia quan era joveneta. Però saps? Jo no hi crec, en fantasmes. No hi he cregut mai, de fet.
No recordava haver deixat cap plat damunt la taula. Aquell matí no havia trobat el pa. No teníem ni pa ni mantega ni melmelada i no t’havia pogut preparar l’esmorzar. Els plats amb els respectius jocs de coberts s’havien quedat buits damunt del taulell. Quan era, doncs, que havia deixat aquell plat davant dels meus morros. Vaig girar-me cap als fogons i la cafetera no hi era. Encara sort, perquè m’havia distret i el cafè ja s’hauria cremat.
Em devia estar tornant boja. Només sabia una cosa: que cada matí, des que havies mort, repetia el ritual de l’esmorzar. Potser perquè, quan eres viu, era l’únic moment del dia que compartíem. Asseguts l’un davant de l’altre, callats com callen la majoria de les parelles passats els anys, quan ja no els queda cap secret per descobrir. És per això que, fins i tot mort, em seguia despertant molt d’hora, abans no sortís el sol. Em llevava sense encendre el llum de la tauleta i sortia del llit procurant no fer cap soroll, per no despertar-te. Sortia sigil·losament de l’habitació i baixava a la cuina a preparar-nos l’esmorzar. Com sempre havia fet.
Van passar alguns dies més, no sé quants. Jo seguia baixant d’esma, encara que a la cuina no hi tingués res a fer. Em negava a acostar-me al poble. Hi hauria d’anar aviat, però no encara. Durant un temps no vaig tenir més contacte amb la mà freda, tot i que alguna cosa de la casa, potser l’aire, era diferent.
Abans el gat solia estar-se impassible al costat de la porta que dóna al jardí, però ara feia dies que no el veia. Se’l devia haver menjat una guineu. Com que ja ho sabia, que encara ens havien de passar més coses dolentes, no em vaig posar gaire trista de pensar-ho. Aquell gat havia aparegut un dia del no-res i, tal com havia aparegut, havia desaparegut. Menjat possiblement per alguna bèstia que s’amagava allà fora.
Sense pa ni mantega ni melmelada no podia fingir que et seguia preparant cada dia l’esmorzar. Asseguda a taula, sense res a fer, sabia que havia de prendre una decisió. Al final vaig convèncer-me que havia arribat el moment de sortir de casa.
A poc a poc havia anat recuperant la tranquil·litat i em sentia forta altra vegada. Sí, havia arribat el moment de sortir. I potser també de passar pàgina. Ja ho sabia que era absurd, tot allò de l’esmorzar, la torrada, la mantega i la melmelada.
És quan estava disposada a començar de nou que va tornar la mà freda. Vaig tornar a notar la fredor que em travessava una vegada i una altra, i encara una altra vegada, i una altra. La fredor que aquest cop em sacsejava i em feia caure de la cadira.
A terra, histèrica, vaig sentir ràbia, molta ràbia. Per això vaig voler cridar ben fort. Però no podia. M’havia quedat muda. Intentava cridar, però era incapaç d’emetre cap so. Cada vegada em sentia més angoixada, de voler cridar amb totes les forces i no poder. Era com als malsons que tenia de petita, quan cridava i cridava i ningú no em sentia.
Vaig provar de recuperar la calma, però em feia tanta por que estigués perdent el cap que no podia parar de tremolar i plorar. Em va semblar que la taula tornava a estar parada i sabia que no havia estat jo. Vaig començar a obrir frenèticament els calaixos i els armaris de la cuina i hi havia menjar. Menjar que jo no hauria comprat mai. Menjar que tu, de ben segur, no hauries comprat mai.
Sense saber on buscar, on buscar-te, vaig mirar enfollida en totes direccions. Finalment em vaig atrevir a articular la pregunta que volia fer, però com que m’havia tornat muda l’única esperança era que llegissis els meus llavis:
-Ets tu?
No em vas respondre. Em vaig quedar asseguda al terra de la cuina i vaig plorar, com aquell dia que m’havies fet plorar. Te’n recordes? M’havies fet mal, molt, i jo m’havia jurat que no t’ho perdonaria.
Ara que ets mort és quan m’adono del molt que t’havia estimat, almenys en una època, i que només per això ja t’hauria d’haver perdonat. Potser ara seria tot diferent. Per començar no series mort.