Diari digital d'Andorra Bondia
La mà freda (capítol 3)
 1

La mà freda (capítol 3)


Escrit per: 
Eva Arasa
Capítol: 
3

Eren una parella estranya i molt reservada, que gastaven aires de superioritat. Quan van venir al poble els vam acollir amb tota l’amabilitat de què vam ser capaços, però ells no ens devien trobar a l’alçada de les seves expectatives. Ella era encara més arrogant que ell. O potser ens ho semblava perquè ell treballava fora del poble i hi teníem menys tracte.

Es pensava que no ho sabíem, que quan encara era a ciutat l’havien fet fora de la feina, però i tant si ho sabíem. Podíem ser de poble, però no vivíem pas aïllats del món. L’excusa que havien pretès que ens empasséssim és que ella havia deixat de treballar perquè volien tenir fills i muntar una família, que per això s’havien comprat aquella casa tan gran amb jardí. És veritat que ell tenia una bona feina al banc i que s’ho podien permetre que ella no fes res de profit en tot el dia. De vegades baixava a comprar i aleshores aprofitava per passejar els seus fums carrer major amunt i avall. No em queia gens bé. No ens queia gens bé a cap de nosaltres, de fet.

Sigui com sigui, havíem descobert el seu petit secret, i és que la feina no l’havia deixat per voluntat pròpia. Era conflictiva amb els companys i amb l’amo de la gestoria. A la dona de l’amo tampoc no li agradava que anés tan bufada per l’oficina.

Van anar passant els anys i ja ho vèiem que no arribaven els fills i que ella tenia cada vegada un comportament més estrafolari. Caminava amb la mirada perduda i al carrer no saludava ningú. Tampoc és que ningú tingués ganes de saludar-la, i menys si ella no feia el primer gest.

Confesso que durant molt de temps ens vam fixar més en ella que no pas en ell, pobre desgraciat. Ell també s’anava pansint. Era evident que patia, per la seva pròpia frustració i per la de la dona. Carregava amb tot, amb la feina i amb la responsabilitat familiar.

Ens ho hauríem d’haver imaginat que tard o d’hora passaria alguna desgràcia, i més vivint en aquella casalot maleït, però no la vam saber anticipar. Com que tinc el son lleuger i la finestra de la meva habitació dona a la carretera, vaig ser la primera a adonar-me que ell tornava cada dia més tard de la feina a ciutat. De vegades a les dues o les tres de la matinada.

Ho vaig comentar amb la veïna, no pas per xafarderia, sinó perquè aquell home em preocupava de debò. No s’havia fet amb ningú del poble i potser sí que tenia una aparença altiva, però la seva mirada era de bona persona. La veïna em va dir que ja em podia tranquil·litzar, que si ell arribava tan tard a casa no era perquè se li acumulessin els papers al despatx. Ho sabia de bona font perquè el cunyat tenia un amic que tenia una cosina que treballava al mateix banc i li havia assegurat que en aquella companyia les hores extra estaven limitades. O sigui que res de fer hores extra cada dia.

No és estrany que ell busqués consolar-se fora de casa. Un dia que em vaig trobar la dona a la botiga de queviures no me’n vaig poder estar i li vaig deixar anar que, si tant ens odiava, per què no marxava del poble per sempre, que tots plegats estaríem més tranquils. Em va mirar amb uns ulls esbatanats, de boja, però no em va respondre. Va pagar i es va emportar l’únic que comprava: pa, mantega dolça i melmelada de préssecs. Devien esmorzar sempre el mateix i, com que el marit ja no hi anava mai ni a l’hora de dinar ni a l’hora de sopar, no els calia res més. Els caps de setmana marxaven, però no havíem pogut esbrinar on anaven.

La dependenta, després d’aquell episodi, em va renyar. Potser sí que havia anat massa lluny, tot i que estic convençuda que l’únic que vaig fer va ser articular amb paraules audibles el que la majoria pensàvem. També teníem la nostra opinió, d’allò que feia el marit per alleugerir-se les penes, però ficar-se en les interioritats de la vida matrimonial és de mal gust.

El fet és que ella no va tornar més a la botiga. Al principi me’n vaig alegrar de no veure-la voltant per allà. La seva sola presència m’incomodava. A mi i a la resta del poble, que ho sé per molt que tots els altres callin. I llavors va passar la desgràcia.

Aquella casa, encara que en aparença és molt bonica amb el seu jardí i les seves balconades, sempre m’ha semblat sinistra. No tinc clar si és la influència dels seus successius habitants, que l’ha anat impregnant d’una energia perversa, o si és just el contrari: que les parets comprimeixen els que hi viuen fins a enfonsar-los en la més profunda depressió.

Ell havia anat arribant cada nit més tard. Qui sap si per escapar dels mals auguris que anaven prenent cos. Ella, pel seu cantó, en devia tenir prou amb les provisions de pa, mantega i melmelada que havia comprat l’última vegada. A la casa hi vivia un gat, però és de suposar que s’alimentava dels ratolins que caçava al jardí perquè no vaig veure que li compressin mai res ni ens demanaven als veïns les espines del peix per donar-les-hi.

La setmana que vam conèixer la desgràcia no havia vist el cotxe d’ell cap dia. Tenia la secreta esperança que s’hagués fugat, que hagués tingut prou valor per escapar de la dona i de la casa. No podia saber de cap de les maneres que la realitat era més cruel.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic