La mà freda (capítol 4)
Fa dies que no em llevo d’hora al matí. No tindria cap mena de sentit que ho fes perquè no sé mai quan trobaré menjar a la lleixa i als armaris o quan tornarà a estar tot buit. T’agradava, oi, que et preparés l’esmorzar? Cada dia igual, dia rere dia. L’olor del cafè i les torrades amb mantega dolça i melmelada de préssecs madurs. Els primers raigs del sol que tot just s’intuïen si mirava finestra enllà, cap a l’horitzó. Abans de cridar-te, abans de tenir contacte amb cap ésser viu fora del gat, era l’únic moment del dia en què em sentia en pau en aquest món de bojos.
Quan vaig perdre la feina que tenia de secretària, vaig pensar que en trobaria una altra de seguida. Mecanografia, idiomes i bona presència. Però no va ser així. Després ens vam traslladar a aquesta mansió de parets blanques i jardí i vaig creure que aviat em quedaria embarassada. Potser ja estava bé, que no tingués cap feina fora de casa. Però no em vaig quedar embarassada tampoc.
El temps semblava que no passés si jo em quedava quieta. Per això m’agradava estar-me hores a la taula de la cuina, després que haguéssim esmorzat i tu haguessis marxat cap a l’oficina. La diferència del pas del temps a dins i fora de casa era evident en nosaltres. Tu havies envellit. Jo, en canvi, seguia com sempre. Ni un cabell blanc. Ni una arruga.
T’he de confessar que m’és igual si és el teu fantasma o el d’algú altre el que para i despara la taula de la cuina. Perquè sí, quan menys m’ho espero em torno a trobar la taula parada. No toco res i l’endemà torna a estar desparada. Podria ser que no fos cap fantasma, podria ser que m’hagués tornat boja i prou. Seria el més lògic, després d’haver perdut el compte del temps que porto reclosa entre aquestes quatre parets. O també podria ser que el fantasma sigui jo, com a les pel·lícules, i simplement no ho sàpiga. Tindria la seva gràcia, sobretot perquè jo no hi crec en els fantasmes. No hi he cregut mai, de fet.
No recordo quan és que vaig menjar per última vegada, si fa una setmana o ja en fa dues. Segueixo sense tenir gana i, aquí dins, el temps s’ha aturat definitivament. No he envellit. No m’he aprimat tampoc. O almenys això és el que em diu el reflex del mirall. No només no puc menjar, sinó que tampoc no em puc asseure a la taula de la cuina perquè és llavors quan torna la mà freda. La mà freda que em tortura: em travessa, em sacseja, m’aparta i em llença a terra. Alguns dies de manera més violenta que els altres. Noto el pes de plom dels cinc dits, freds com el gel, i el corrent elèctric. Una descàrrega seca com la que deuen sentir els condemnats a mort, fermats a la cadira, abans de l’últim sospir.
No crec en els fantasmes, em repeteixo, i encara creuria menys en el teu fantasma. Per què algú amb una vida tan petita i miserable hauria d’allargar el seu temps en aquesta terra en forma d’esperit? No t’ofenguis, amor meu. Però tot i no creure en fantasmes, tinc por de la mà freda. Qui és el valent que no en tindria?
Si ho penso bé, seria normal que estiguessis enfadat amb mi. No sé què em devia passar pel cap quan vaig decidir el que vaig decidir. L’únic que recordo és que m’havies fet plorar i jo m’havia jurat que no t’ho perdonaria. Devies creure que havia canviat de marca de melmelada perquè, amb la primera mossegada, vas fer una ganyota. Però no em volies tornar a disgustar. Saps? De vegades semblava que no t’importés gens el meu sofriment. Perquè jo patia, ho hauries d’haver sabut, i a tu, en canvi, se’t veia molt feliç cada matí quan t’asseies a taula i engolies amb quatre mossegades el teu esmorzar. L’esmorzar que jo et preparava dia rere dia: la torrada, la mantega i la melmelada.
Menys els dies, és clar, que em “despistava”. Suposo que ja ho saps, que no és que em despistés en realitat. Per un moment m’agradava imaginar-me que havies mort. Aleshores em creia que m’havia llevat sense ningú a l’altre costat del llit, que havia baixat a la cuina i que només calia que em preparés l’esmorzar per a mi sola. Perquè no hi havia ningú més a la casa, tret del gat. Ningú que calgués cridar, ningú que calgués cuidar.
Quan venies i t’adonaves que no t’havia preparat la teva torrada amb mantega dolça i melmelada de préssecs, t’enfurismaves i deixaves anar algun renec. Eren els teus crits que em recordaven que eres viu i que només havies mort en la meva imaginació. Això em frustrava i per això cridava encara més fort. T’havies fet vell i cada dia et suportava menys.
No et va importar mai el meu sofriment. O potser sí que t’importava i per això aquell dia, com cada dia, et vas acabar la torrada. Tot i trobar-li un gust estrany a la melmelada. Melmelada de préssecs que no semblaven pas tan dolços aquell matí. Per això la ganyota de disgust. El gat, com sempre, s’estava impassible al costat de la porta que dona al jardí i jo, igual que el gat, m’estava impassible veient com et menjaves el teu refotut esmorzar. El matí començava a despuntar finestra enllà i a trencar les tenèbres de moltes nits. No em volia distreure. Preferia mirar com engolies fins a la darrera engruna d’aquella torrada. Com sempre feies. Per última vegada.