La mà freda (i 5)
Fa uns dies vaig anar a la botiga de queviures del poble. M’agrada el passeig fins a les primeres cases, flanquejat per arbres dels quals no conec el nom. Quan van saber que era la nova veïna, acabada d’arribar de ciutat, les dones que s’estaven allà fent-la petar amb la dependenta em van explicar una història d’aquelles que posen els pèls de punta. Primer no me la volia creure i per això vaig anar a la biblioteca, per veure si en trobava més informació. Bé podia ser que em volguessin espantar o simplement prendre’m el pèl, ja se sap que a les comunitats petites no els agraden gaire els forasters.
Vaig demanar a la bibliotecària si en sabia alguna cosa i de seguida em va anar a buscar un volum enorme de periòdics relligats. Era de l’octubre de 1975. No és estrany que al seu dia aquell succés fos portada al diari local. Tampoc és estrany que l’agent de la immobiliària no me l’expliqués. És evident que no hi crec, en fantasmes ni en llocs maleïts ni en res d’això, però no sé pas si m’hauria comprat la casa si hagués sabut el que hi havia passat vint anys enrere. Suposo que allò explicava el preu de l’immoble, que m’havia semblat una autèntica ganga.
La notícia començava relatant el qui i el què: una dona enverina el seu marit, deia el titular. El lloc era evident mirant la fotografia, on es veia la façana de la casa on vivia la presumpta assassina i on visc jo ara. Com ho havia fet? Doncs posant verí per matar les rates a la melmelada de l’esmorzar que li preparava cada matí. Així de simple, així de bèstia.
Diuen els que la recorden que no hi era tota, que havia caigut en una mena de depressió després d’anys d’intentar tenir fills i no sortir-se’n. Havia arribat al poble que no tenia ofici ni benefici. Abans, quan encara vivien a ciutat, sembla ser que havia treballat de secretària. A algú li sonava, d’haver-la vist en una gestoria. Però en algun moment l’havien acomiadat i a ella li devia semblar que ja en tenien prou amb el sou del marit, que es guanyava bé la vida al banc. Va ser el marit qui va tenir la idea de comprar aquella casa per muntar una família. Ella era tibada i passejava els seus fums carrer major amunt i avall, menys els últims temps, quan s’havia anat aïllant cada vegada més. A poc a poc havia anat envellint. S’havia aprimat, xuclada per alguna paranoia que només ella coneixia. El pobre home, un sant segons la botiguera, havia mirat de fer-li costat, d’ajudar-la a sortir d’aquell pou en el qual havia caigut, però queda clar que no ho havia aconseguit.
La notícia del diari seguia amb els detalls. Els van trobar tots dos, el marit enverinat i la presumpta homicida, morts i mig podrits a la cuina. Com que no s’hi feien gaire, amb la gent del poble, ningú no els havia trobat a faltar. L’alerta la va donar el carter que, en anar-hi a portar el correu, va flairar la fortor que sortia de la casa. Per poc no es desmaia amb els efluvis pestilents que exhalaven les parets.
Aparentment, i pels diferents estadis de descomposició dels cossos, ella no s’hauria menjat la seva torrada, amb la corresponent dosi de mata-rates, fins al cap de cinc o sis dies. I arriba el moment més escabrós de la història: aquells dies de diferència ella hauria seguit preparant, cada matí, una nova torrada de mantega i melmelada per al marit, com si un cop mort encara tingués gana de seguir esmorzant. Ves a saber què li devia passar pel cap per complir cada dia amb aquell ritual macabre.
No ho negaré, la confirmació de la notícia em va deixar en estat de xoc i durant una bona estona em vaig trobar en un bucle de pensaments contradictoris: que si hauria de buscar una nova casa i marxar, que si marxar per uns fets que van passar tants anys enrere seria una bestiesa. Hi he estat donant voltes i he arribat a la conclusió que aquesta història podria explicar per què alguns dies em trobo oberts els calaixos i els armaris de la cuina. O aquell plat trencat a terra. Podrien ser els fantasmes turmentats del pobre marit enverinat i la boja del mata-rates. Si no fos, és clar, que jo no hi crec en fantasmes. No hi he cregut mai, de fet, i no crec que a aquestes alçades de la vida canvïi d’opinió.
Reconec que l’únic que m’inquieta de veritat és aquella sensació que tinc de vegades, quan estic asseguda a taula, que una mà freda em travessa el cos i em sacseja. És una mena de corrent elèctric, com la fuetada seca que infligeixen els tentacles de la medusa si tens la mala sort de trobar-te amb un d’aquests espècimens al mar. En aquest cas, però, tinc ben bé la impressió que són cinc dits de gel els que em torturen. Un dia fins i tot em va semblar que la mà freda m’empenyia i em feia perdre l’equilibri.
Aquest matí, mentre era a la cuina i fullejava un exemplar que vaig aconseguir d’aquell diari de fa més de vint anys, un gat ha aparegut a la porta que dona al jardí. Li he donat una mica de llet i després s’ha quedat plantat allà, al costat de la porta, impassible. És una bestiola estranya, però he de confessar que la seva presència em reconforta. Ja es veu que ell tampoc no hi creu, en fantasmes. Segur que ens entendrem. Fi.