Diari digital d'Andorra Bondia
La nit oberta (Capítol 1)
 1
La nit oberta (Capítol 1)

La Nit Oberta (capítol 1)


Escrit per: 
Mònica Bordas
Capítol: 
1

-Odio la meva mare.

Silenci, un llarg silenci de tres segons que per la ràdio sonen com tota una eternitat. Fa cinc anys que en Gerard Sunyol condueix la Nit Oberta i mai no havia patit la sensació de la pausa infinita.

—L’odio des del més profund del meu cor —reafirma la veu de la noia, que fa uns segons s’ha identificat com a Laura.Quan li ha demanat el motiu de la trucada el Gerard s’imaginava una declaració d’amor, la petició d’una cançó per a una amiga o alguna història d’embolics. Vaja, l’habitual. Però no pas la frase —més ben dit, les dues frases—, amb el mateix verb, que acaben d’escoltar tant ell com els oients del programa de més audiència del país.

—Bé, Laura, tothom té problemes amb la seva mare. Quan ets jove, ja se sap. Perquè, quants anys tens? —demana el Gerard, amb to amigable.

Nou silenci. Seràs idiota, Gerard? T’estan parlant d’un sentiment profund i tu vas i preguntes per l’edat. O fas la pregunta correcta o això serà un desastre, pensa el periodista, mentre es grata darrere l’orella. El Quique, el tècnic de so, ja li està fent un senyal, amb els dits en forma de tisores, instant-lo a tallar la connexió. Però no, ni somniar-ho. Per un cop que té una trucada que val la pena no té cap intenció de deixar-la perdre. Està suant d’excitació. De fet, n’està fins als collons del programa. Només continua perquè li paguen bé. Molt bé.

—Laura, t’escolto, explica’m el que vulguis; estic amb tu —li diu, amb un to potser massa afectat.

El Gerard creua els dits, literalment. Sent la respiració de la noia.

—L’odio, l’odio —repeteix, sense estridències, sense donar més explicacions.

El Gerard no pensa rendir-se. Per fi té una trucada amb un dolor real.

—Per què l’odies, Laura? T’ha fet alguna cosa, la teva mare? —li pregunta amb una veu entre tendra i sensual.

A veure, Gerard; que no te la vols lligar, que el que vols és que expressi les seves emocions. Però mentre s’està lamentant rep la resposta.

—M’ha destrossat la vida.

El normal seria demanar el perquè però el locutor s’arrisca a no intervenir.

—Sí, ella em va donar la vida per després destrossar-me-la. L’odio tant! —xiscla la Laura, que per primer cop alça la veu.

Quin patiment més fort, per déu, pensa el Gerard. Està més nerviós que al seu primer dia de ràdio. La noia no diu res més. Ara li toca a ell moure fitxa. Buf, i més val que sigui la correcta, perquè l’imbècil del director de programes està amb el nas enganxat a la vidriera del control tècnic amb la boca torta, en clar gest de desaprovació. Mecànicament, el locutor fa que sí amb el cap, com si ho tingués tot controlat. Però quan anava a obrir la boca, ella torna a parlar.

—I a ell també l’odio —sentencia, arrossegant les paraules.

Al Gerard se li posen els ulls com a taronges i fa l’única pregunta possible

 —Ell? Qui és ell?

—El Rafa —respon, automàticament.

—El Rafa?

—El meu xicot.

Collons, pensa el Gerard. La mare s’ha embolicat amb el seu xicot. Que fort, quina passada que algú estigui explicant això en directe. Veu el Quique amb la mà al front i li llegeix el seu característic “uala” a la boca.

I de cop, la comunicació es talla. El Gerard es queda mut i el tècnic reacciona posant una cançó.

—Osti, Quique, què collons has fet?

—Ei, tranqui, tio. Ha estat la tarada aquesta que ha penjat.

—Tarada? Tu sí que ets un tarat! Que no has sentit la història o què, flipat?

—Ei, calma, xaval, que no és culpa meva, eh?

—Òstia puta, per un cop que tinc una trucada que val la pena... No la podem recuperar?

Ara és el director qui parla des del micro de la cabina.

—Estàs boig o què? És la gent qui truca i no al revés. La noia ja volia penjar i punt. Fes un glop d’aigua i continua! —ordena, enganxant el nas al vidre.

A la merda el programa, l’emissora i tot plegat. Està a punt de treure’s els cascos i fer-li la peineta al seu cap. Però, i si resulta que la Laura torna a trucar? Potser ha tingut un imprevist i ha hagut de penjar. A veure, que encara queden deu minuts per tancar la Nit Oberta.

El Quique alça el braç. Nova trucada. Al Gerard se li accelera el cor.

—Bona nit, amb qui parlo? —demana el Gerard.

—La Beth —diu algú a l’altra banda del telèfon.

Merda, ja s’havia fet il·lusions. La mirada felina del director el fa tornar a la realitat.

—Digues, Beth, la nit és oberta a tots els suggeriments. Vols dedicar alguna cançó a algú?

Sí, si us plau, digues que sí, no em fotis el rotllo, ara.

—Sí, vull dedicar el Boig per Tu al meu xicot que es diu Roger.

—Molt bé, Beth! El nostre súper tècnic la tindrà a punt en 3, 2, 1...

—Espera, un moment, que voldria dir-li al Roger que l’estimo molt i que...

—Perfecte! Roger, no et deixis perdre la Beth, que t’estima amb bogeria i per això et dedica aquest gran tema de Sau!

El Gerard fa un senyal perquè el Quique talli la trucada. El tècnic riu per sota el nas. Sona la tornada de la cançó més sol·licitada de l’últim quart de segle. “Sé molt bé que des d’aquest bar, jo no puc arribar on ets tu. Però dins la meva copa veig reflexada la teva llum, me la beure...”

Abans que el Carles Sabaté digui allò de “servil i acabat, boig per tu”, el tècnic indica nova trucada. El Gerard li llegeix als llavis el nom de l’oient.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic