Diari digital d'Andorra Bondia
La Nit Oberta (capítol 3)
 1

La Nit Oberta (capítol 3)


Escrit per: 
Mònica Bordas
Capítol: 
3

La sala es buida en menys d’un minut. Només hi queden la Laura i el Quim.

—Laureta, no t’has empipat, oi? —li demana el professor de teatre.

—No, que va, m’encanta que sempre tinguis un “però” preparat per a mi —respon, remenant la bossa.

—Va, nena, que ho faig perquè els altres no notin res —replica, posant-li la mà a la cuixa.

—Mira, deixa’m en pau. Me’n vaig amb els altres al bar —sentencia, apartant-li la mà d’una etzibada.

La noia s’aixeca i marxa amb presses. Però no arriba al bar. A mig camí marca el número de la ràdio.

—Bona nit. Puc parlar amb el Gerard Sunyol, si us plau?

—Un moment, que miro si encara no ha marxat. De part de qui? —pregunta el tècnic de so.

—De la Laura.

Al Quique se li escapa un “collons”.

—Gerard! Ets aquí? —crida, tapant l’auricular amb la mà. Sí, el locutor just estava a la porta. El Quique li diu molt fluixet que demana per ell una tal Laura i que li sembla que és la tarada de la trucada d’abans, la de la mare que s’ha embolicat amb el nòvio de la filla. El Gerard també emet un “collons”. Empassa saliva i agafa el telèfon.

—Sí, digui’m?

—Hola, soc la Laura. Et va bé si quedem ara al Clip’s?

El bar és a quatre carrers. Amb moto hi arribarà en dos minuts. Només gosa a contestar un breu “sí” i la noia penja.

El Gerard surt escopetejat sense fer cas de les preguntes del Quique. Corre. Vola. Entra al bar i la veu a l’instant. Està asseguda sola, mirant-lo. No sap quina cara fer mentre s’apropa a la taula. Va mirant a banda i banda del bar, desorientat, fins que arriba a lloc.

—Laura, oi?

La noia assenteix amb el cap i el convida a seure. Ell força un somriure i per fi s’atreveix a mirar-la. Es queda glaçat. Completament desorientat. La Laura és preciosa: els mateixos llavis carnosos, els mateixos ulls felins, la mateixa cabellera daurada que la Marta. Són idèntiques. Es mareja amb el record. Fa vint anys de la seva història d’amor. Va ser intensa, magnètica. Dos mesos apassionats. I de cop, ella va desaparèixer. Es va tornar boig. Va buscar-la per tot arreu però mai més no en va saber res. 

—Gràcies per haver vingut, Gerard —li diu, sensualment. Ell es desfà. Li falta l’alè. La veu és tan dolça com la de la Marta. I de cop, ho veu clar.

—Laura, quants anys tens?

—Vint. I tu?

Vint! I si és la filla de la Marta? Ai, déu meu, quin mareig. I si també és filla d’ell? I si va ser per això que va desaparèixer la Marta? És la típica situació en què una noia busca el seu pare. Ho ha vist en alguna pel·lícula. Se sent acorralat.

—Trenta-nou —respon amb un filet de veu.

—Ah, doncs sembles més jove.

El Gerard no pot mirar-la als ulls. Se sent aclaparat. Confós. Ella en canvi sembla divertida. No en queda ni rastre de la noia que fa mitja hora se li ha posat a plorar al telèfon. 

—Veig que et trobes millor —diu el locutor, fent un sobreesforç.

—D’això et volia parlar. Em sap tan de greu que t’ho volia explicar.

Ja no entén res. El Gerard es regira a la cadira, esperant que la noia li aclareixi la situació. Prem els colzes contra la taula i entrecreua les mans. És l’única manera de mantenir-les quietes.

—Mira, Gerard, la trucada d’abans era per a un treball d’improvisació de les classes de teatre. Em sentia amb l’obligació moral d’explicar-t’ho.

Ara encara està més confús. Tot el patiment, una ficció, una farsa. Però la noia és massa bonica per retreure-li res. Què collons, si era un exercici teatral, l’ha brodat. Relaxa’t, Gerard, posa ordre al teu cervell.

—Vaja, així que no odies la teva mare —la renya, sorneguer.

—No, ho sento —diu, fent-se la melindrosa.

És el moment d’atacar, Gerard, resol d’una vegada per totes el dubte que arrossegues des que l’has vista.

—I al teu pare, l’odies?

—Que va! Si és un tros de pa!

Ara sí que pots respirar. Au, va, recupera les maneres, sigues el seductor que saps ser. En realitat, potser no s’assembla tant a la Marta. Què va, aquesta nena és molt més guapa, on vas a parar. Té unes galtetes que te les menjaries. I un cos espectacular. Per què van tan poc tapades, aquestes criatures?

—Laura, et felicito. Ets molt bona actriu. M’ho he empassat del tot. Crec que em mereixo una copa, no?

La noia assenteix amb el cap.

—Dos gintònics, si us plau! —demana el Gerard al cambrer, que just li passava pel darrere.

—T’he de confessar una altra cosa —xiuxiueja la Laura, abaixant el cap com si fos una nena dolenta.

—Va, dispara. A veure amb què em sorprens.

—És que sec estudiant de Periodisme i et volia conèixer. Per això vaig buscar la manera de quedar amb tu —diu fluixet—. Ho sento.

—Ja és el segon “ho sento” de la nit —riu el Gerard, a falta d’una resposta millor—. I ara que em coneixes, què et semblo?

—Estàs molt més bo del que em pensava —li etziba, mirant-lo als ulls.

Collons amb la nena, que directa. Agafa la copa i es beu mig gintònic d’un glop. I ara què se suposa que he de fer? Seduir-la? Gerard, que només té vint anys. A la merda: és major d’edat, està tremenda i se t’ha servit en safata.

—Fem una altra copa a casa meva? —s’arrisca a demanar-li.

—Sí —respon la noia—, però amb una condició: demà a la nit et tornaré a trucar a La Nit Oberta. I vull que em segueixis el corrent.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic