La Nit Oberta (capítol i 4)

Fa vint minuts que ha començat La Nit Oberta. El Gerard juga amb el bolígraf mentre li demana a una oient a qui vol dedicar la cançó. El director es passeja per la sala de control amb un somriure ample; es veu que han rebut moltes felicitacions per l’emissió d’anit. Sona l’Alejandro Sanz. I just quan diu allò de “¿Quién me curará el corazón partio?” el tècnic de so avisa d’una nova trucada.

–No et creuràs qui és –li diu pel micro al Gerard, que simula estranyesa–. La Laura, nen!

Quines ganes que té de tornar a sentir la seva veu. No han passat ni dotze hores i ja enyora la seva olor de mandarina, les pigues de l’esquena, el tatuatge del maluc. El que no va aconseguir és que li donés cap pista sobre la tema de la trucada. Vet a saber, aquesta boja.

–Benvinguda a La Nit Oberta. El teu nom?

–Soc la Laura. Ja vaig trucar ahir.

–Hola, Laura, què bé sentir-te. Potser les coses van millor?

–No.

I calla. Collons, ja comencem amb el suspens. El Gerard se sent com si estigués fent una classe d’improvisació teatral. Se li escapa un somriure. Mira que és pilla, la nena.

–Laura, estem aquí per escoltar-te –li diu, amb la veu més tendra que és capaç d’impostar.

–Només he trucat per dir que mataré la meva mare.

I la Laura penja el telèfon. Deixa l’aparell sobre la taula i es queda embadalida mirant una figureta de El Pensador que va comprar a l’estiu durant el viatge a Grècia amb el Rafa. Una metxa de cabell li tapa un ull.

Un gemec la fa despertar del seu embadaliment. Es gira i la veu allà, estirada al llit, amb les mans lligades al capçal i els peus ben fermats amb cordes a les potes del davant. Li ha estat molt fàcil immobilitzar-la després d’haver-li posat un grapat de somnífers al te. Ha hagut d’esperar que es despertés per trucar a La Nit Oberta, no fos cas que la mare es perdés el seu programa preferit. No entén com pot agradar-li aquesta merda de programa. Quan la Laura es queixa, la mare només somriu com una beneita. Es veu que amb el locutor es van conèixer de joves. Segur que la molt imbècil es va penjar d’ell i ell no li devia fer ni cas. No li estranya, perquè encara ara està força bo

 –Saps què, mama? Ahir em vaig tirar el Gerard Sunyol.

La dona emet un plany esfereïdor. Es regira però només aconsegueix tensar més les cordes.

–A que fot, mama? Tu et folles el meu nòvio, jo faig el mateix amb el teu amor platònic.

La mare gemega i nega, nega amb el cap.

–Que, mama! Avui no em pots cridar, eh? –li diu, seient a la vora del llit.

La mare té els dits dels peus ben estirats i separats, com enrampats després d’una descàrrega elèctrica.

–Et pensaves que no ho descobriria, marona? Sé que el retardat del Rafa i tu esteu junts, sé que folleu sempre que podeu. Què et penses, vella imbècil, que ell t’estima? Ell m’estima a mi, només a mi, però t’has passat aquests dos anys coquetejant, pavonejant-te davant d’ell amb els teus modelets de putot. Mira que ets puta, mama. Que no en tens prou amb els macarres dels teus nòvios, que m’has de venir a destrossar la vida a mi.

La dona continua fent que no amb el cap. Intenta articular un so, que queda esmorteït per la gran quantitat de cinta aïllant que té enganxada damunt la boca.

–Que no, que no, vella bruixa? Que jo ho sé que sí. Que al Rafa el conec com si l’hagués parit. I a tu també, desgraciada, a tu també. Què et penses, que no he notat com us mireu? Que no us he vist junts caminant pel carrer? I el registre de trucades dels vostres mòbils, què, eh? Què?

La Laura s’aixeca i comença a voltar per l’habitació. I ara quin és el següent punt del guió? L’hauria d’haver matat mentre dormia i ja està. Però és clar, ella és actriu i havia de fer el numeret de la trucada telefònica. Avui segur que no l’han sentit els seus companys de teatre. Es baixarà el podcast i demà el posarà a la classe. Bé, en això ja hi pensarà més tard. Ara ha de decidir què fa. La mare sanglota i sembla que s’ofegui en el seu propi plor. La noia va cap a ella i d’una estrebada li arrenca la tira adhesiva.

–Que no ploris més, retardada!

A poc a poc la dona es va calmant, i quan torna a tenir la Laura plantada al davant li parla suaument, com aliena a la situació.

–Laura, va carinyo, tot això passarà. Va, deslliga’m i si vols en parlem i, si no, no cal.

–Però que no m’has sentit a la ràdio! –brama la noia–. Que no has sentit que et mataré?

La mare tanca els ulls. Intenta respirar a poc a poc. Quan la Laura està enrabiada és impossible parlar-hi. Millor que es calmi una mica.

–Laura, és veritat que el Rafa i jo hem quedat algun dia, però no estem embolicats, t’ho prometo. Jo t’estimo molt i mai no et faria una cosa així.

La Laura es posa vermella; no és moment que ara li vingui amb el rotllo que l’estima, ha tingut molts anys per dir-li-ho.

–Que m’estimes? Si mai no em fas ni cas! Si l’únic que fem al vespre és escoltar aquest maleït programa de ràdio –profereix la noia, amb veu trencada.

–Laura, és que t’he d’explicar una cosa molt important. Jo no sé què ets capaç de fer. Però sigui com sigui en algun moment t’ho havia de dir. El locutor del programa, el Gerard, és el teu pare.

La noia s’ha quedat muda, immòbil al costat del llit.

No sent els cops a la porta ni els crits de “policia!”. Ja no controla el temps. En algun lloc del seu cervell sent com ensorren la porta. L’agafen entre dos homes i l’arrosseguen cap a fora, mentre el Gerard Sunyol acomiada La Nit Oberta.

Fi.