Marta (Capítol 4)

Si m’haguessin dit que amb 35 anys encara estaria fent aquestes feines, potser sí que hauria fet Dret com volia la mare. Provinc d’una llarga tradició d’advocats i advocades i un fiscal i dues batllesses, i quan dic el meu cognom molta gent aixeca les celles complaguda.
–Ah, ets (filla, germana, neboda) de...?
El següent pensament que puc llegir clarament als seus rostres es “hm, aquesta és la nena, la (pallassa, actriu, vividora, penques, hippy, mantinguda)” i, inexorablement “com es nota que et mantenen els pares i que pots anar jugant a fer teatre”. La veritat és que ha estat una sort poder estudiar, però aquí és on s’acaba el factor sort i comença no només aconseguir entrar a l’Institut del Teatre, sinó treure’t la titulació superior i continuar estudiant tota la vida. Però ves, no té gaire bona consideració el món de les arts. Mira si no el noi aquest que ha tret un 14/14 a la selectivitat espanyola i que ha decidit estudiar... Dramatúrgia! La gent s’exasperava i  vinga dir-li que podia entrar on volgués, a qualsevol universitat i qualsevol grau, ell no perdia el gest i repetia “dramatúrgia”, quin paio tan fantàstic, un del grup de WhatsApp dels de la meva promoció l’ha posat dins una màndorla amb els braços oberts i ara és el nostre pastor, el tenim de foto de perfil. En fi, tant és, jo soc la rara de la família, a aquest país. Procuro venir poc per Andorra, per això. A Girona faig classes de teatre a diferents centres i el Nimai i jo portem un petit allotjament rural als afores. És cert que si hagués estudiat Dret viuria més relaxada econòmicament, però això m’agrada, m’agrada i m’alegra la vida, és així. Ens permet viure i que als nens no els falti el primordial. I quan l’agència de la meva estimada Neves em demana aquests petits treballs, escolta, els faig encantada i cobro un extra que em va de perles. Aprofito per veure la família, quatre amigues i quatre compres i cap a casa.
Qui soc: l’Elodie Batlle, sempre em canvio el nom. D’on vinc: de casa, m’he preparat per al meu imminent casament. On vaig: he agafat l’ascensor per anar al pàrquing i m’he deixat el mòbil que necessito dins el cotxe. Quin és el conflicte: faran que l’ascensor pugi primer a la planta 10, però s’aturarà abans d’arribar. Consignes: altera els ànims sense fer bullir l’olla i, si hi ha una situació extrema, desbloqueja l’ascensor.
Ja estic perfectament núvia civil i aquestes tres persones són candidates, comencem.
La Neves abans em demanava una mica de valoració basada en el comportament, però haver de considerar les personalitats entrava en conflicte amb el meu personatge i em feia entrar i sortir del mateix i no era còmode, ara ha trobat un sistema millor, introdueix la persona contractant al mateix espai i posa una càmera. La cabrona s’ho deu passar bé.
Una dona i dos homes. Només començar ja es veu la tensió entre ells, aquests es coneixen. La noia és amable i retinguda. A les primeres, el noi més jove ja perd els papers, he d’estar pendent que no els perdi gaire, és un espai petit i malament si algú s’ataca molt. Ja ho he fet abans en un ascensor i va anar fatal, un candidat va fer un atac d’angoixa als cinc minuts i vaig haver d’obrir. Com si hagués estat tot fortuït, la resta va pujar a les oficines a passar una selecció estàndard, està tot preparat.
Tot està anant força bé, soc creïble i surten pics de caràcter tímidament, encara és d’hora. A l’home amb barba li han caigut les claus a terra i en mirar-les, és increïble, les he reconegut! Ahir la Rebeca les tenia sobre la taula quan vam anar a fer un cafè, el clauer no dona peu a error. I aquest és l’home de la Rebeca? El Roger? Fa mil anys que no el veia, com ha canviat. Veig que no em reconeix, excel·lent, jo tampoc hi hauria caigut mai. Carai, Roger, estan a punt de deixar-te, nano. La Rebeca sempre ha estat molt inquieta i molt personal en la seva interpretació de la fidelitat, una persona molt flexible quant al significat de les promeses, és tan graciosa! “ok, ok, t’ho explico”. Ens coneixem des de petites. Ostres, ostres, per això em resulta tan estrany el tipet i, mira les ulleres que fa, igual ja li ha dit. Pobre tio, no li donaré gaire canya.
A veure, s’han adonat que tothom anava a la mateixa entrevista, el que es diu Marc se’m descontrola una mica, després posa ordre però això no va, ha picat les portes, crida, té espasmes, està molt ansiós. Em causarà problemes.
–Jo em dic Elodie. I si tu tens ganes de sortir per fer una puta entrevista, imagina’t el meu estat. Així que para tu també.
Em mira fora de si, amb els ulls molt oberts mentre les mans se li aferren fort al pit de la camisa.
–M’he pres les amfetes del meu nebot i no em puc controlar.
Doncs amb això no hi comptava. Era un dels motius de finalització o li interessarà el desenllaç? Ostres, si em pogués fer un senyal... Miro la contractadora. Em somriu. El Roger. Està pàl·lid, sembla una espelma amb barba. La Meritxell. Controlada, molt encotillada, si hagués dit que s’ha pres dues càpsules de cianur ella també faria cara de hmmm, molt interessant. Estic sola. Què faria l’Elodie? Què faria la Rebeca? 
–Ok. 
Premo la combinació que em va dir la Neves: 3-3-PB-3-CAMPANA
I les portes no s’obren.