Neves (Capítol 5)

I aquí tenim la Marta/Elodie entrant el mateix codi un cop i un altre a la caixa de control de l’ascensor aturat esperant resultats diferents a la vegada que intenta donar una imatge d’alteració prenupcial dins el control. Però ja no controla res.
–Parles, parles igual que la meva germana, vull dir, això ho diu molt ella: Ok, oi, Roger? Ho diu molt. La teva dona, dic.
- Eh? Sí, no sé, potser sí. Quines pastilles dius que t’has pres?
El Marc mastega cada paraula.
–És la teva dona, ho hauries de saber.
–Era. Era. El Roger ha començat a suar, es descorda el primer botó i s’afluixa la corbata.
La Marta, perquè per uns instants s’oblida dels anys d’Institut del Teatre, el mètode i el personatge de l’Elodie, es gira sorpresa cap a la conversa.
–Ah, però ja t’ho ha dit, la Rebeca? Ja heu parlat?
La Rosa, de la qui tothom s’ha oblidat com massa sovint passa amb la gent gran, fa temps que trasteja el seu iPad, el toca com si jugués, fent copets, o com si emplenés un test. O com si parlés amb algú teclejant a poc a poc. I somriu. Mira el grup i somriu.
En l’instant en què el Roger s’inflama i la Marta comença a negar amb el cap i el seu sistema busca desesperadament redirigir la ruta, el Marc comença a fer memòria, aquesta cara li sonava, i la Meritxell, que per fi troba interessant aquella companyia i observa l’escena amb delit, es recorda que no va sopar ahir i avui no ha esmorzat, que la tensió li baixa tant amb la regla i la calor i de cop entén el que li està passant.
–AI! AI! Agafeu-me.
Al caure el seu cap xoca violentament amb el de la Rosa, que dona un cop considerable a l’iPad i cauen compassadament a terra Rosa, Meritxell, iPad, i claus del Ferrari, que degut a la sacsejada general han tornat a sortir de la butxaca. Danys materials: l’iPad, que si vol, ja el pot llençar, l’unicorn del clauer per fi és el cavall que sempre ha volgut ser. Danys personals: la Rosa no es mou però es queixa, la Meritxell convulsiona per la tensió i tothom crida exasperadament en cor.
Cinc minuts més i obro les portes, ho juro.
–Meritxell! Meritxell! Torna! (El Marc sacseja la dona que comença a restablir-se i la venda amb les mans amb els dits molt oberts) Deixeu espai que pugi les cames.
–Estic millor, estic millor, no cal.
–Oi tant que cal, a veure, Rosa, perdó; a veure, Roger, agafa una cama. ROGER!
–No agafo res fins que no em diguis què m’havia de dir la Rebeca i per què la coneixes i per què tornes a prémer els botons si ja saps el que passa quan toques els botons dels collons. 
–No m’has entès.
–Audrey, et dius no?
–Sí. No! Elodie!
–Ahà! Ahà! Aquí està passant alguna cosa estranya i tu saps què...
–ROGER! LA PERDEM!
–No, si jo em trobo bé. És la senyora qui no sé jo si les té totes...
–ROSA!
En realitat no és així com treballo. De vegades sí, en molt poques ocasions, en ocasions com aquesta on la part contractant busca un perfil molt, molt concret. I amb la Marta, s’ha de veure que bé treballa aquesta noia, eh? Una cosa no treu l’altra, és una actriu com no n’hi ha, sempre m’ha portat els grups on ella ha volgut, en fi, no la culpo, i això li ho perdono, ja li he dit. La Rosa em va demanar que li trobés algú que sabés màrqueting però que sobretot suportés perfectament la pressió i que no cedís a les situacions estressants, es veu que el tema de l’aeroport no és senzill de gestionar i la gent s’encadena als arbres que s’han de talar per fer la pista dia sí, dia també i pobra Rosa, la veritat, cada dia els muntaven una. Doncs quan li vaig oferir aquest model de selecció es va entusiasmar i quan li vaig dir que ella podria fer part de la prova des de dins, mare meva, quina il·lusió li va fer a la pobra, que en pau descansi.
Així doncs, es veu que no es poden tornar a realitzar aquesta mena de se-leccions. Igualment en deu anys, quan surti, hauran canviat molt les coses i podrem portar les persones que optin a una plaça no sé, a un entorn bèl·lic però més segur. No, més segur clarament. Com en una habitació folrada i passant unes proves mèdiques abans, ja m’ha quedat clar, el fiscal ho va exposar amb una certa duresa, però no... Res, no li tinc en compte. A ningú, eh? Jo entenc que fessin causa comuna i ara, mira, escolta, es veu que queden i han fet colleta i, bé, almenys això sí que s’ho emporten. La plaça no, és clar. L’aeroport es veu que no es fa. Que en pau descansi també, ves.