Diari digital d'Andorra Bondia
Roger (Capítol 2)
 1

Roger (Capítol 2)


Escrit per: 
Maria Alaminos
Capítol: 
2

Anar a una entrevista de feina en aquestes circumstàncies no és bo. Sense haver dormit, en fi, un parell d’hores al sofà sí que he descansat, però dec fer una cara terrible. Al final no ha anat tan malament com era de preveure, però el que m’espera ara serà el gran canvi de la meva vida i ho emplena tot d’incertesa. Imagina que m’agafen aquí, he visualitzat en positiu i m’he recordat de parlar correctament: quan m’agafin aquí. Doncs quan m’agafin aquí tindré feina nova, pis nou, fa quant que no visc en un pis? Des d’abans de casar-nos, quina mandra, custòdia compartida nova, parella nova. Divorci nou. Potser parlar-ho ahir amb la Rebeca no va ser una idea intel·ligent, però el meu mestre em va dir que havia de ser valent “actitud positiva, rebelde con causa, reclamar té vacía, dar té llena” i li vaig donar la notícia. “Has de buscar qui t’ompli i t’il·lumini, Rebe, perquè som amor i l’hem de viure sense permetre que les coses negatives robin espai a les positives.” I per què, això ni de conya li dic fins que no signem la compartida, m’he enamorat. Et deixo, Rebe. I m’ha dit que OK, la cabrona.
Aquest edifici el promociona un amic nostre, crec que de la desena en amunt ho tenen tot venut. Serà un bon lloc per a mi, estic segur, no podem seguir tenint una relació amorosa i treballant en una mateixa oficina, molt mal feng shui, ja hem parlat que un dels dos ha de buscar-se una altra cosa. No puc seguir tenint la seva imatge davant durant vuit hores, és massa intensitat. Quant pot durar, aquesta entrevista? Deixaré el cotxe a la porta, un Ferrari no crec que s’atreveixin a retirar-lo. M’ha dit la Rebeca que del cotxe ni parlar-ne, que és el seu i punt, llavors he aprofitat per demanar-l’hi un últim cop. I m’ha dit que OK. 
Sí que hi ha gent, ves, em pensava que hi havia poca activitat.
–Puges?
–Ai, sí.
Una dona amb el cabell molt curt i somriure amable, una senyora gran, una noia molt maca que semblava que s’estigués aguantant el pipí i, l’última persona que esperava veure: el Marc! Li vaig  fer un hola amb el cap per si algú ens coneixia. Vaig prémer el botó amb un fort cop mentre el mirava prou fixament perquè entengués que no, que aquella plaça era per a mi. Ell es quedava al banc i jo em movia. Vaig inspirar en quatre, retenir, expirar en quatre, retenir. I res, ja m’havia instal·lat emocionalment en la zona fosca, amb la nit que portava. Ara ell per què es presentava a les oficines? Em volia sabotejar la plaça? Es pensava que no ho sabria? Quina jugada, Marc, quina jugada.
–No, no, no, no! Hem de baixar!
Ai, i ara què, havia picat massa ràpid i la noia maca volia baixar, jo què sé, perdó. Em vaig disculpar. Ella com si res a donar-li copets als botons. Hòstia, Marc, tenia tantes ganes de veure’t i explicar-te que havia tingut la conversa i que per fi l’univers conspira perquè…
–S’ha aturat?!
Inspira, reté, expira, reté. L’univers m’està putejant. Au, truquem a manteniment, on és l’adhesiu? Vull sortir d’aquí rapidet i tenir unes paraules amb ell. No em sembla normal que es presenti a la plaça que li he dit que m’ompliria el cor, però he de deixar de pensar en negatiu perquè estic atraient males vibracions i he fet aturar aquesta trasto. Millor si s’hi presenta, així ens hem vist avui i aquí estem cara a cara, tancats! La dona de cabell curt centralitza la trucada, però sembla que no hi ha sort, ofereixo el meu mòbil per trucar, per si té millor cobertura, per fer fluir el missatge. I soc esbroncat, i em cauen les putes claus amb el clauer d’unicorn. El Marc les ha vist i ha fet un numeret indignat, es deu pensar què sé jo. Ha de ser més discret, més discret! Al recollir-les li faig una tirada forta del camal del pantaló perquè es controli i li baixo tres dits la cintura, el que fa que es doblegui endavant i encara cridi més l’atenció.
–Ho sento.
La senyora gran ves a saber de què creu que parlo i em posa amablement la mà al braç.
–No ha de sentir res.
Exacte, i em començo a exasperar amb aquesta situació, ens treu algú o què? Miro el mòbil, sense cobertura, està tothom sense cobertura, i a dalt esperant-me per a l’entrevista, quina bona primera impressió. El Marc discuteix a crits amb la pobre noia que volia baixar.
–Que no veus que no sona? ESTEM ATRAPATS! No sona! Blocs a dojo, vinga amunt les construccions, ràpid tot I RES NO VA! el teu mòbil va?
I veig que no soc el més fotut, ella s’hauria d’estar casant en aquests moments. L’univers, l’univers m’envia senyals i no les estic interpretant prou bé. Anem a ser proactius:
–Doncs molt bé, jo no sé on anàveu, tu sí, noia. 
–Elodie.
–Elodie, però jo tenia una entrevista de treball. Imagino que algú més estarà convocat i voldrà pujar en ascensor, aviat veuran que no funciona i obriran.
La noia del cabell curt va aixecar una cella.
–Al pis 10, l’entrevista?
–Exacte.
–Algú més té una entrevista de feina al pis 10?
La senyora, la noia del cabell curt i el Marc van aixecar la mà. 
–Una entrevista per a una plaça de cap de màrqueting a Aeroportuària Andorrana?
Tothom va començar a cridar alhora.
Doncs ja estem ben cardats.

Compartir via

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte