Diari digital d'Andorra Bondia
Salvador Cetrà i la muller Dolores Busquet. Nascut ell el 1862 i ella al 1863, a Cal Puça de Tuixent. Foto del 1931.
Salvador Cetrà i la muller Dolores Busquet. Nascut ell el 1862 i ella al 1863, a Cal Puça de Tuixent. Foto del 1931.

Quan Tuixent va colonitzar Argentina


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: Grup Tuixent-Argentina

L’onada es va iniciar cap al 1860. En aquell moment una primera família de Tuixent, petita població de la Vall de la Vansa, es venia les propietats per pagar els bitllets d’anada cap a una Argentina que aleshores era com la terra promesa de llet i mel. O, més aviat, de llana: les immenses explotacions ramaderes produïen a tot rendiment per substituir el cotó que les plantacions de cotó nord-americanes deixaven de subministrar després de la seva guerra fratricida. Aquell primer grup de pioners –en poc temps estarien aixecant noves ciutats al Cono Sud i, sí, armats de Winchester per si calia– va actuar com a reclam: fins a 45 cases del llogarret alturgellenc emprendrien el mateix camí. El relat l’està reconstruint el Grup Tuixent-Argentina, impulsat per Josep Moles d’aquesta banda de l’Atlàntic i Santiago Roca i Josefina Busquet com a potes americanes de la recerca. Una investigació que navega a tota vela: en un any han aconseguit reconstruir els arbres genealògics de 25 d’aquestes cases. I posar-se en contacte amb un nombre important dels descendents, segones i terceres generacions de l’epopeia.

Són mig centenar d’històries, diu Moles (pare de Castellciutat i mare de cal Fuetó de Tuixent) que havien quedat en l’oblit. “Cert que no hi ha moltes generacions pel mig, hi ha besavis i algun rebesavi entre els que van marxar”. Però el cert és que a banda d’alguna carta en els primers temps, els anys van anar fent la seva feina. Les terceres i quartes generacions, les d’avui, ja no entenen el català, ja no recorden les tradicions de la terra d’origen. “Ni nosaltres no sabíem res d’ells ni ells de nosaltres”. Ara, aquest grup d’investigadors espontanis està reconstruint els arbres genealògics. Feina feixuga que afronten amb eines diverses: els arxius eclesiàstics de Tuixent van ser cremats durant la guerra civil, cosa que ha dificultat la tasca: però per sort de les actes del 1863 al 1869 se’n conserva còpia a l’Arxiu del Bisbat d’Urgell. A banda, un instrument valuós i inesperat: els padrons i fitxers microfilmats pels mormons de  Salt Lake City, que es van moure pels pobles del Prepirineu català microfilmant molts arxius. 

També han rastrejat el cadastre de Patiño del 1717, realitzat en temps del rei Felipe V; el cens militar de 1881 i els censos des de 1890, arxivats per la Diputació de Lleida i el Registre Civil de l’Ajuntament de Josa i Tuixén, des del 1871. I al grup de Whats-App s’hi van afegint nous membres que ajuden a revelar relacions familiars. “Si al final resulta que tots acabem sent parents”, riu Moles.  

Però per què aquesta emigració massiva des d’un poblet prepirinenc cap a les llunyanes planícies americanes? Per què tantes famílies es van vendre terres i animals, van deixar buides les cases? El 1830 Tuixent tenia 204 habitants. Vivien d’una agricultura de subsistència, no de la ramaderia, més enllà del bou o la vaca per llaurar i els petits animals. Anaven vivint. Però en qüestió de pocs anys es va produir un augment demogràfic desmesurat: el 1842 ja hi havia 461 habitants; al 1857 havien arribat al 847 -uns 3.000 a tota la vall-. És a dir que en a penes tres dècades la població s’havia multiplicat per quatre. Els recursos per viure-hi, no. “Això suposava misèria i companyia, així que viure de la pagesia es va fer impossible”. 

Quatre dècades

El 1860 encetaven una emigració “que va ser gradual, no va ser d’un any per a l’altre, sinó que es va allargar fins al 1900; després, una mica, però ja era molt residual”. Els uns es van quedar per Catalunya. Però un vint per cent (o més) unes sis-centes persones, van emigrar a Sud-amèrica. L’Argentina, ja ho hem apuntat, necessitava mà d’obra per treballar a les grans explotacions de ramat oví, que creixien al ritme que augmentava la demanda de llana, quan les finques de cotó dels estats vençuts a la Guerra de Secessió van ser arrasades pel foc.

Hi havia moltes oportunitats de negoci i, de fet, molts d’aquells emigrats catalans aconseguirien amb l’esforç i el temps adquirir terres per crear unes explotacions que encara avui conserven els descendents. Algunes nissagues, com els Busquet, han complert el mandat bíblic de créixer i multiplicar-se a la perfecció: avui n’hi ha més de 600 membres sortits del mateix tronc comú.

Aquella on van recalar era una Argentina en construcció. Ciutats com San Carlos de Bolívar, a la província de Buenos Aires, on alguns dels avui retrobats s’instal·larien i que ara compta amb uns 35.000 habitants, no existia. Entre els fundadors hi havia algunes d’aquelles gents del Pirineu. Eren temps durs, insisteix Moles, en què el govern argentí comprava, o possiblement disputava, terrenys als indígenes i els que s’instal·laven en elles havien d’imposar-se sovint per la força de les armes. “El govern argentí deprés d’expropiar les terres als indígenes les revenia a preu de parrac que diríem i molts d’aquesta gent que va sortir de Tuixent i durant anys va treballar amb les ovelles està entre aquells que les van comprar”. Un panorama que recorda el del western? Tal qual, fins i tot portaven a la sella del cavall les armes venudes pels nord-americans, incloent-hi el tan cinematogràfic Winchester. Autèntics colons, sense dubte.

De molts d’aquests -i s’hi afegiran la resta, confien Moles i companyia- el grup de recerca ha reconstruït l’arbre genealògic i en molts casos la peripècia sencera des que van embarcar al port de Barcelona. Els primers, en velers que trigaven fins a dos mesos en creuar l’oceà. Els que van sortir a finals del segle XIX ja van tenir la sort de viatjar en vapors que escurçaven la travessa fins a les dues setmanes. També costejar-se el bitllet passava a ser menys onerós.

Avui en dia, en un càlcul aproximat, els membres del grup de recerca pensen que aquells pioners han deixat rere seu una descendència que tranquil·lament pot sumar les cinc mil ànimes. Molts desconeixen l’epopeia.

Jaume Pascuet, el sastre de Cal Negret

Jaime Pascuet Augé (o Auger) va néixer l’11 de desembre de 1854 a Cal Negret. Sastre d’ofici, als 25 anys va formar part d’aquella remesa d’homes de la vall pirinenca que s’embarcaven cap a l’Argentina. L’1 d’abril de 1879 hi posava el peu per primer cop en el país on esperava fer les Amèriques. Es va establir a Buenos Aires i el 14 de maig de 1885 es casava a l’església Nostra Senyora de Montserrat amb una gironina, Dolores Mañalich Romagosa, amb qui tindria sis fills. Ella no viuria molts anys i més endavant es casaria amb la germana, Rosa Dorotea, i el 1904 va néixer el seu fill.

Pascuet va muntar una sastreria a la capital. No només els antics conveïns solien anar-hi a comprar roba nova o fer-ne arranjaments a la vella, sinó que l’establiment es va convertir en una mena d’oficina de col·locació (amb el temps havia arribat a conèixer tothom i sabia quina hacienda podia necessitar mà d’obra) on recalaven els nouvinguts d’aquell Tuixent que en terres tan llunyanes es preguntaven si no seria una ciutat de respectable mida, amb tanta gent que hi arribava. En agraïment, els emigrants el van nomenar com a cònsol honorari. “Ens va costar molt d’esbrinar qui era el famós sastre de qui fins i tot la premsa de l’època s’havia fet ressò”, relata Moles.

Pel que fa al càrrec, va morir amb ell, després d’exercir-lo durant les primeres dècades del segle passat. Ara, i arran d’aquest moviment per a la retrobada que impulsen des dels dos costats de l’Atlàntic, el càrrec honorífic s’ha recuperat, en la persona de Roca Iturralde.

La de Pascuet és una de les moltes històries que els investigadors guarden al sarró.

Compartir via

Comentaris: 3

Comentaris

A quina Parròquia esta Tutxen ?
Muchas gracias Alba y Josep por este aporte al grupo Tuixent-Argentina. Para aquellos que somos descendientes de Tuixent y del valle nos resultó muy gratificante el poder conocernos entre todos al menos por ahora en la virtualidad y además compartir nuestras historias en común. Felicidades a todos! Saludos desde Buenos Aires
Que satisfacción poder saber de nuestras raíces, saber de donde llegaron nuestros antepasados y la vida que llevaron. Reconstruir la genealogía de todos esos registros que lamentable de perdieron, e ir día a día completando el rompecabezas es una gran pasión. Gracias Alba por el espacio y gracias Josep y Santiago por el arduo trabajo. Saludos desde Argentina!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte