La Floor i el català: regla número 1

A la ciutat foral on vaig estudiar fa molts anys, tants que sembla una altra vida, quan el meu interlocutor descobria que era català (Andorra era encara un punt ignot de la galàxia) no trigava ni cinc minuts a explicar-me la nefasta experiència que havia tingut la vegada que havia visitat Barcelona i havia anat a espetegar a no sé quina botiga on el dependent es negava a atendre’l en castellà. Només en català. Parlo de fa un quart de segle o més, en plena ressaca olímpica. M’ho deia a mi, com si fos parent del maleducat aquell, i com un retret, és clar. A mi em sorprenia i de fet no m’ho creia, perquè havia crescut en aquella Barcelona que era bilingüe sense manies, sense adonar-se’n i sense voler i mai, mai no havia tingut cap problema lingüístic. Hi penso sovint, en aquells col·legues meus que sempre es topaven el dependent més orc de la ciutat, ara que tant abunden els ploramiques de l’altre costat, aquests mil·lenaristes lingüístics que prediquen l’apocalipsi del català i que tenen l’habilitat simètrica d’anar sempre a comprar a la fleca on exerceix algú que ni atén ni entén el català. Tendeixo a descreure tant d’aquesta com de l’altra modalitat de bullying lingüístic, i tinc la sospita que en realitat estem davant de la clàssica profecia autocomplerta versió indepe: un surt de casa disposat a topar-se algú que no l’entengui per fer-se la víctima i poder-ho explicar al Twitter, on segur que trobarà l’escalforeta de  la tribu. I naturalment, se’l topa. No em paguen per donar lliçons, però avui els en regalaré una, que és Nadal, estil Floor. Regla número 1: no hi ha res que s’assembli més a un espanyolot cellajunt que un indepe cellajunt. Que ho sàpiguen.