Un altre històric que plega

Fa dies ja que els locals del veterà establiment, a Bonaventura Riberaygua, desllueixen buits, tancats, foscos. És, també, la segona botiga d’instruments musicals del país que tanca en a penes uns mesos: segueix les passes de Musical Andorrà, a la parròquia laurediana. Amb la desaparició de les dues històriques, només en queda Fanàtic Guitars, a l’avinguda Tarragona. 

Un llarg mig segle ha passat des de l’obertura de la botiga, originalment a l’avinguda Meritxell (al costat de Kodak, un altre emblema comercial desaparegut). Oberta per l’avi de l’actual propietari el 1958, durant les dècades diguem-ne que glorioses va estar sota la direcció de Josep Marrugat, fins a la seva sobtada desaparició. Algú que s’arremangava per ajudar a descarregar un piano, posem per cas, quan calia. “I que sempre ens donava tota mena de facilitats als músics, que som més aviat pobres”, recorda el baixista Òscar Llauradó. “Anaves a mirar una guitarra i et deia que te l’emportessis, que ja li pagaries”. A banda, les oportunitats d’estar-se a la botiga mirant, remirant, provant instruments i xerrant sobre música. Sobretot amb l’Otilio Pinto. Un referent a l’ambient musical. Andorrà i més enllà. Quan es parla amb un músic frontera avall “i dius que ets andorrà, sempre et diuen ‘jo conec l’Otilio’”, algú que ha venut instruments a Quimi Portet, a Carlos Segarra, a Gerard Quintana, als integrants de Los Secretos: tot el pop rock català i espanyol ha desfilat per la botiga Marrugat. 

“Tothom”
“Tenien material molt bo, tots els músics pujaven a Andorra expressament per comprar a Marrugat”, una botiga que “durant quaranta anys ha venut guitarres Fender a patades”, resumeix Llauradó abans de concloure que el tancament és “una llàstima”. Anunciada i probablement inevitable: ara el gruix de les compres s’ha traslladat cap a Thomman, una botiga en línia alemanya amb la qual és difícil competir, tant pel que fa als preus com a l’immens catàleg que pot gestionar. Com en altres sectors, la venda per internet ha arribat per aixafar la guitarra al comerç tradicional. 

El tancament “era un fet cantat des de fa temps”, reconeix el pianista Jordi Barceló. Amb les grans botigues en línia, el diferencial de preus que s’ha diluït, les llargues esperes quan el producte s’havia de demanar i que els d’aquí puguin recuperar l’IVA comprant fora, els intèrprets del país seguien mantenint certa fidelitat a Marrugat “per amistat”, apunta. Ara queda la recança que “és un altre emblema que s’acomiada”. 

El gran cua
També s’acomiada la memòria sentimental de molts intèrprets de casa: “En el meu cas, tots els discos els he gravat amb el piano gran cua de Marrugat”. Un Steinway de tres dècades de vida que s’ha quedat el Comú d’Andorra la Vella, per cert: ja era el que habitualment llogaven per a la Temporada de Música i Dansa i que han tocat les primeres figures que han passat pel cicle, de Vladimir Askenazy a Maria Joao Pires, d’Ivo Pogorelich a Katia Buniatishvili. El Comú, però en aquest cas com a material acadèmic per a l’Institut de Música, ha adquirit també altres dels instruments en liquidació prèvia al tancament. 

Amb la desaparició de Marrugat i Musical Andorrà queda un forat per cobrir no sols en la venda, sinó també en el lloguer de material. Barceló precisament pensa a omplir el buit posant a disposició els instruments del centre d’ensenyament musical que va posar en marxa recentment. “Fins ara no m’havia decidit per no fer la competència a un amic, però si ell no hi és jo veig una oportunitat que s’obre, no tant com un negoci sinó com una ajuda a l’activitat principal”, puntualitza. 

Un home d’olfacte i sis guitarres espanyoles
“Un dia el meu pare, un home amb gran olfacte, tornant de Barcelona es va presentar ni més ni menys que amb sis guitarres espanyoles”. Això relatava Josep Marrugat a la revista Pioners. “A nosaltres ens va fer riure, però les vam penjar a l’aparador com qui penja pernils i al cap de tres hores ja les havíem venut totes”. Aquests van ser els inicis de l’emblemàtica botiga d’instruments musicals, que sumava la seva oferta a la de Casa Pintat Argelich (1955), on ja estaven a la venda acordions i harmòniques Hohner. El moment era propici: el d’Elvis Presley, el de Johnny Halliday. Així que al poc temps ja viatjaven a Alemanya per importar guitarres elèctriques que farien furor entre els músics de la tancadíssima i trista Espanya franquista.