I per postres, Medusa

David Gálvez i Oliver Vergés impulsen un nou segell que publicarà prosa universal en català i en castellà.

No fa ni deu dies que glossàvem l’estrena imminent de Marinada, el nou segell que impulsen el bibliòfil Robert Basart i el filòleg, poeta i ara també editor Joan Ramon Marina, i ja hi hem de tornar, ara a compte de Medusa, sorpresa absoluta pels dos caps pensants que hi ha al darrere i pel –perdonin la paraula– concepte que defensen. Perquè és tota una sorpresa veure l’escriptor David Gálvez enrolat en aquesta nova aventura editorial, i encara més que ho faci de la mà d’Oliver Vergés, que ha sigut –amb el permís de Jan Arimany i Trotalibros– el gran dinamitzador de l’edició nacional des que el 2017 va aterrar feliçment a Anem. 

Vagi per endavant que ni Gálvez deixarà d’escriure –ni de publicar, tot i que no a Medusa, “si ho puc evitar”, així que no esperin trobar-hi aquí La Casa dels Russos– ni Vergés deixarà el timó d’Anem, projecte que Medusa ve a complementar, diu, perquè el nou segell neix amb una vocació global, tot i la "mirada" andorrana i pirinenca que inevitablement tindrà, que el distingeix de les altres editorials nacionals, més enfocades a l’autor local o, perdonin una altra vegada si poden, del territori, glups. I de nou, amb l’alta excepció de Trotalibros.

Medusa, dèiem, vol especialitzar-se en la prosa no assagística –calaix de sastre on cap des de la novel·la diguem-ne convencional fins a la narrativa curta, però també memòries, dietaris i prosa poètica, tampoc tanquen la porta a la poesia– i mirarà  essencialment cap enfora, pel que fa als autors i també a la llengua. Publicarà tant en català com en castellà, originals i traduccions, i obrirà de moment quatre col·leccions: dues de sèniors, Borm (en català) i Aguaviva (en castellà), i dues més de compactes, de format més petit i extensió més reduïdes, Balandra (en català), i Malagua (en castellà). 

I atenció als títols amb què es llançaran a l’arena editorial, perquè comprovaran que no es moquen amb mitja màniga. Per començar, Les ànimes sordes, un Villaró epifànic i fins ara descatalogat que sorprendrà molts perquè va constituir el seu debut en la ficció pura, que no va ser Obaga, i que és l’excepció a la professió de fe global de Medusa. Estrenarà la col·lecció Borm i tindrà com a company de singladura l’argentí Luis Harss. Dit així potser no els soni. O potser sí, si han seguit les dèries literàries de Gálvez a Portella o en aquestes mateixes pàgines. El cas és que Harss (Valparaíso, Xile, 1936) és el pare fundador del boom llatinoamericà, al qual va donar carta de naturalesa a Los nuestros, llibre d’entrevistes visionari, perquè som al 1966!, per on desfilen patums avui indiscutibles de la literatura en espanyol del segle XX, des de Cortázar a García Márquez, vargas Llosa, Carlos Fuentes, Onetti i companyia. Si havien començat a salivar pensant en una reedició de Los nuestros, s’hi hauran de posar fulles, perquè no. Però segur que ho compensa Solamente una vez, com ha titulat la primera entrega de les seves memòries. Inèdites, i que veuran la llum amb el número 1 de la col·lecció Aguaviva. No és sensacional?

Ja hi han vist aquí la mà de Gálvez, que exercirà a Medusa el paper d’editor –contacte amb els autors– mentre que Vergés es reservarà el que en l’edició anglosaxona es coneix amb el nom de publisher. És a dir, el professional que s’ocupa principalment de la producció editorial i de la publicació. Una divisió del treball que no serà una cotilla, adverteixen, i que anirà sens dubte evolucionant i adaptant-se a les necessitats i a les oportunitats que ofereixi el mercat.

El llançament de Medusa es completarà amb dos inèdits més: d’una banda, Sis pamflets de por i una traducció, d’Antoni Munné-Jordà, gurú de la ciència-ficció catalana amb qui Gálvez va coincidir a Males Herbes (col·lecció Balandra), i Fantasía fértil, a mig camí entre el relat breu i el dietari de viatge que firma la mexicana María Cristina Hall. Sortirà a Malagua i si hi veuen la mà de Gálvez, encertaran. Tot plegat es començarà a concretar la segona quinzena de febrer i hauria de rutllar a tot gas per Sant Jordi.

Abans d’acabar, segur que s’han demanat per què Medusa. Doncs per la criatura mitològica que convertia en pedra –la Massa, avant la lettre!– els que la miraven massa fixament, fins que va arribar Perseu i ho va arreglar tot d’un cop d’espasa: li va tallar el cap. Totes les col·leccions, en fi, porten nom de diferents espècies de la bestiola marina. Però nosaltres els recomanem que de fons posin Brassens: “Non, ce n’était pas le radeau/ De la Méduse, ce bateau...”