L’heroi del costat de casa
Dissabte moria a Sant Julià Norman Westby, el nostre últim veterà de la II Guerra Mundial. Va lluitar per la llibertat a bord d’un bombarder Lancaster de la RAF en 57 missions de combat. Tenia 98 anys.
29 de març del 1944. A bord d’un Lancaster pilotat pel capità Waughman. El tinent Westby hi exerceix com a bombarder, l’home encarregat de prémer el gallet, glups, i deixar caure la càrrega de bombes sobre l’objectiu. I l’objectiu era aquell dia Nuremberg: “Viatge infernal. Els huns [alemanys] ens envien tot el que tenen, i més encara. Veiem caure 27 Lanc[aster]. El Bomber Command pateix les pèrdues més grans: 97 avions no tornen a la base”.
Amb aquestes notes telegràfiques relata Norman Westby la més mortífera de les missions de combat en què va participar. El seu Lancaster formava part del 101è esquadró de bombarders, amb base a l’aeròdrom de Lundford Magna, quin nom extraordinari. De les 26 naus del seu esquadró que se n’havien enlairat, en van sobreviure 19. L’entrada forma part de la bitàcola que duen reglamentàriament els aviadors, una mena de diari on queda constància dels detalls de cada vol: dia, hora, nau, pilot, durada, objectiu i incidències. Una informació sensacional si estem parlant d’un home com Westby, que es va enrolar com a voluntari a la RAF, i que entre el novembre del 1943 i el 30 d’abril del 1945 va participar en 57 missions de combat. Perquè es facin una idea: dels 120.000 homes que van desfilar pel mític Bomber Command, 55.000 van caure en combat, 8.500 van resultar ferits, i altres 10.000 van acabar presoners dels alemanys. Va ser de llarg l’arma que va patir més baixes de tot l’exèrcit britànic.
Doncs bé: Westby va ser un dels gloriosos supervivents. I en el seu cas és molt dir, perquè les 57 missions de combat eren més, molt més del que estaven obligats a complir els aviadors de la RAF. Quan completaven un tour –recordin Memphis Belle– eren retirats de primera línia i es dedicaven a formar les noves tripulacions. I un tour eren 31 missions. Recordin Memphis Belle. Westby va completar el tour reglamentari, va ser el 31 de maig del 1944, amb un raid sobre la localitat de Trappes, al nord de França: “No enemy opposition. Encountered violent thunderstorms. Good trip to finish the tour”, diu el quadern, i s’hi va reenganxar, ara al 35è de pahtfinders, l’esquadrilla que precedia els bombarders i que marcava els objectius amb bengales. Hi va complir-se un segon (quinze missions) i mig tercer. Per què ho feia? “Era jove, m’agradava el risc i diguem-ho tot, potser estava una mica sonat. Calia estar-ho, per enrolar-te com a voluntari a la RAF. Perquè tots érem voluntaris, a la força aèria”, deia el 2017 en aquestes pàgines.
Westby va veure la mort de molt a la vora. Per exemple, l’11 de maig del 1944. Aquella nit, perquè la RAF s’havia especialitzat en el bombardeig nocturn, el diürn era cosa dels ianquis, l’objectiu era la localitat belga de Hasselt. El Lancaster de Westby es va apropar perillosament a un aparell veí. Tant, que va acabar passant per sobre, les hèlixs en van segar la cabina –i els caps dels seus pobres companys d’armes– i immediatament l’avió va caure a plom i va desaparèixer en la nit: “No van tornar a la base”, conclou lacònicament al quadern. Era el seu pitjor record de la guerra, i s’entén. Però tenia molt clar que si ell va sobreviure va ser només gràcies al pur atzar. Cap mèrit personal. Ni tan sols del pilot. “Era sort. I prou. Quan volaves a 20.000 peus d’altura en una formació de 500 o 600 aparells i apareixia una esquadrilla de FW 190, la perícia del pilot o dels artillers hi tenia poc a veure: era sort. Hi havia tripulacions a qui Déu cuidava, pel motiu que fos; i altres que no. Res més”.
Tot això, i molt més, queda recollit a la bitàcola que Westby conservava a casa. Si avui en parlem és per retre un últim homenatge a aquest heroi de la llibertat traspassat dissabte als 98 anys a Sant Julià, on s’havia establert fa tres decennis, i als remordiments que el van acompanyar els últims temps, quan no es perdonava el mal que, deia, havia causat als civils innocents. Era terrible, sí, però imaginin l’alternativa, que ell, i milers com ell, no haguessin tingut el coratge d’enfrontar-se a Hitler. Així que gràcies, Norman, i descansi en pau, amic.