La incòmoda Hispanitat

Jo no sabia que el dia 12 d’octubre se celebrava també als EUA. Dia de Colom, se li’n diu allà. Sí que és cert que vaig trobar curiós que hi hagués una plaça dedicada a Cristòfor Colom en un lloc destacat de Manhattan, però no li vaig donar més importància. I és que aquest personatge històric, disputat per espanyols i italians i que va beneficiar-se del mecenatge dels reis catòlics, és qui va descobrir, per sort o per desgràcia, el Nou Món, aquell nou continent que va veure’s capgirat de cap a peus amb l’arribada dels conquistadors al segle XV.

L’altre dia, escoltant les notícies, m’assabentava doncs de les habituals celebracions en honor a aquell intrèpid navegant i que el flamant president americà els donava, enguany, un caràcter ben diferent. Mentre ometia el llegat espanyol d’aquella descoberta i associava el patiment indígena a la figura de Colom, proclamava el dia dels pobles indígenes dels EUA. Restava així importància a la gesta del genovès i denunciava l’acció posterior dels conqueridors espanyols. En poques paraules, menyspreava la tan polèmica Hispanitat. El líder del partit d’ultradreta VOX, Santiago Abascal, no tardava a titllar el president americà de lamentable perquè considerava que aquest atacava la gran obra de la Hispanitat, de l’evangelització, paraules textuals. Paraules que em van traslladar a Cusco, magnífica ciutat del Perú que vaig tenir l’ocasió de visitar, ja fa uns anys. Explico el salt al país andí.

Ens trobàvem en plena aclimatació per poder superar els quatre mil metres uns dies després en el trekking pels Andes que et porta fins a la ciutat sagrada inca del Machu Picchu. I anàvem deambulant pels carrerons d’aquella bonica ciutat situada a gran alçada. Recordo, per cert, que va haver-hi un petit terratrèmol, ara que està de moda també per casa nostra. Passejàvem, deia, per carrers, places i monuments quan, en un mercat, vam mantenir una conversa amb una dona que tenia una paradeta de productes típics. Aquell intercanvi ens va sobtar i fins i tot ens va causar estupor. Per facilitar-li la localització, li vam dir que veníem d’Espanya. Quan va saber que érem de la mare pàtria se li va il·luminar la mirada i ens va deixar anar una frase que se’m va quedar gravada per sempre: “Gracias por traernos la civilización, la lengua y la religión”. Recordo que ens va regalar alguna cosa.

Aquelles paraules em van sacsejar profundament. Aquella dona mestissa, de cognom segurament espanyol però també amb arrels inques, reconeixia amb el seu agraïment que els seus avantpassats precolombins eren salvatges, bàrbars i quasi inhumans. I que gràcies als colonitzadors espanyols havien guanyat l’estatus d’éssers humans, parlant per fi una llengua, deixant enrere el regne animal. Vaig tenir una sèrie de sentiments: sorpresa, ràbia i indignació, en aquest ordre. Com podia aquella dona estar tan agraïda als espanyols, obviant les atrocitats provocades?

Més enllà de les infàmies físiques, que ja eren prou greus, els espanyols van acabar exterminant tot allò que tenia a veure amb el conjunt de les cultures precolombines, i tot en nom de Déu. Els van civilitzar i evangelitzar a cop de llança tot dient-los que era pecat allò del canibalisme, mentre els feien combregar amb l’hòstia que representa el cos de Crist. Curiós. Van donar també al nostre Déu formes que els resultaven familiars per facilitar-los l’apropament al catecisme catòlic. Però què hauria passat si inques, maies o asteques, entre altres, haguessin pogut evolucionar per si mateixos, sense l’arribada dels europeus, sense el mestissatge que en va sorgir? Mai se sabrà, la superioritat militar i tecnològica espanyola no els va deixar. Però el que és cert és que Europa, malgrat l’elevat grau de civilitat, n’ha tingut molts de salvatges que han marcat la seva història. I no eren caníbals.

És per això que em costa combregar amb aquest concepte d’Hispanitat. Entre altres coses, perquè és un concepte que va sorgir amb la imposició de la força durant molts segles. Respecto que se celebri un dia nacional a Espanya, igual que celebrem nosaltres el 8 de setembre o els francesos el 14 de juliol. Però fer-ne una festa que engloba també aquells països que han estat sota el jou dels espanyols durant segles em sembla més propi de l’edat mitjana i molt imperialista. No pretenc obviar la història comuna, que hi és i hi serà sempre, però no cal fer-ne l’apologia. L’imperi de Carles V, en el qual mai no es ponia el sol, va deixar d’existir fa anys. Visca el Perú!