‘Nacional’: la paraula fa la cosa?

Estació Nacional d’Autobusos, laboratori nacional, tanatori nacional, heliport nacional... Ha de ser tot tan nacional? O, diguem-ho d’una altra manera, tot ha de tenir la cua o l’intercalat de nacional? I mira que en part em fa certa enveja això de poder dir nacional en català, és clar, és broma. Però el que em plantejo en l’espai mínim i efímer d’aquesta columneta és si la paraula fa la cosa. I la cosa, quina és? No em posaré pas a definir què vol dir nacional ni quines connotacions pot tenir. Sí que diré el que em passa pel cap quan la sento, com si fos una pluja d’idees. Nacional em sona a gran pel que fa a la  mesura i a grandiloqüent. Per això llanço la pregunta: ens queda gran l’atribut nacional? Em sona també a identitat, naturalment, tot i que algú diria per què una estació de busos o un laboratori han de sumar una qüestió identitària al seu nom? Però vaja, suposo que això generarà discussió i d’això es tracta. I, a més, ara va la pregunta: de quina identitat estem parlant? Genuïna i autòctona o més aviat eclèctica i cosmopolita? Però llavors, això no està renyit amb nacional? I encara nacional em suggereix, molt relacionat amb el que acabo de plantejar, delimitació, marcar el terreny. Posant murs –no, i ara!, pensareu–. I jo opino que hi ha moltes maneres de posar murs, perquè n’hi ha que no estan fets de barreres i totxanes, sinó d’impediments burocràtics, per exemple, o relacionals. Em faig només amb els meus connacionals? Uf, nena, aquí sí que ja hem arribat al súmmum. A més de nacional, connacionals. I això va per als del passaport i per als residents.  Així doncs, que, la paraula nacional fa la cosa?