Marxar com a única sortida

El naixement d’un fill suposa sempre un canvi de vida, però si l’arribada al món del petit es produeix de forma molt prematura, les complicacions es multipliquen. És el que els va passar a l’Oriol Jové i la seva parella. Esperaven el seu fill per Nadal, però el part es va avançar tres mesos i el petit va néixer al setembre. D’entrada el primer sobresalt: la mare va ser traslladada en helicòpter a Barcelona, a l’hospital de Sant Pau, perquè aquí no se li podia donar atenció a un prematur extrem. Allí s’hi van estar 3 mesos, amb la sort que uns familiars tenen un pis a la capital catalana, on es va poder quedar, perquè si no no sap com hauria pogut fer front a les despeses, i fent teletreball. “Ja en aquell moment ens vam començar a sentir sols”, relata l’Oriol, que remarca que van haver de comprar tot el necessari més aviat del previst, amb la despesa inesperada que suposa. “Aquí va començar el nostre malestar psicològic”, admet.

El petit va patir una hemorràgia les primeres setmanes de vida i tot i que ara està bé “cal tenir-ne cura les 24 hores, per tant, no el deixarem amb qualsevol persona”. Les necessitats del seu fill fan difícil que puguin seguir treballant com abans. Cada dia ha d’anar al fisioterapeuta i se li han de fer molts controls, alguns a Barcelona ineludiblement. A més, “els metges ens recomanen que el nen no vagi a l’escola bressol fins passats almenys dos anys”. “La situació se’ns ha agreujat i molt. Tenim un problema que ens ha fet saltar totes les alarmes”, manifesta. 

L’Oriol és dissenyador gràfic i va arribar al Principat fa un any i mig perquè la seva parella és andorrana. Ella treballa de dependenta en una botiga de cosmètics. “Fins ara anàvem tirant, sense poder estalviar, però anàvem fent”. Davant les dificultats sobrevingudes han mirat de buscar ajuda, però “no ens han ajudat en res”. Han acudit a l’assistent social “i l’únic que ens ha ofert és que només treballi un, cosa que és impossible per poder viure, o que a la meva parella li donin una paga de 100 euros al mes sense treballar, que tampoc ens soluciona res, o que vagi al metge i, amb sort, li estenguin la baixa”. 

Per tot plegat lamenta que no hi hagi cap tipus de suport especial per a les famílies amb infants prematurs. “Jo vaig fer els 28 dies de la baixa de paternitat, que passen volant, i a la meva parella se li acaba la baixa al maig. No sabem si li donaran la lactància, que seria un mes més, però després que?” L’Oriol té uns tiets que viuen al país i els sogres també, “però tots treballen i no tenen temps”.

Trobant-se en un cul-de-sac i amb un futur difícil d’imaginar, “el que veiem més viable és marxar del país”. Pensa que a Lleida, la seva ciutat d’origen, “hi ha oportunitats de feina, els lloguers són més econòmics i fins i tot podríem estalviar, que és important”. Òbviament, no és la solució desitjada. “Jo vaig venir aquí per quedar-me, estava molt decidit a fer-me andorrà. La intenció no era tornar”, manifesta, i afegeix que la seva parella “hi està d’acord perquè ho veu igual, però té la família aquí i segur que serà difícil”.

No busca culpables ni assenyalar ningú, simplement vol posar de manifest un problema que de ben segur no són els únics que pateixen. “L’únic que puc fer és donar veu i que en un futur qui s’hi trobi pugui ser escoltat i atès de manera més humana”, afirma, i reivindica que hi pugui haver alguna mena d’ajuda o facilitats per als pares de nadons prematurs. “Tampoc hi ha cap associació que et pugui fer suport”, assenyala, i reivindica: “Voldria crear consciència d’un problema real”. Per ara només els queda pensar que l’adeu pugui convertir-se en un “fins aviat”.